Dossier: CEIB Confidential

La captura del CEIB

La partida de Martí Xavier March del Consell Escolar de les Illes Balears (CEIB) és el darrer episodi conegut en la tèrbola intriga de poder desfermada des de temps enrere sobre la institució. És la fita més recent en un itinerari de degradació progressiva, que s’inicia amb la legislatura, i que ha menat l’òrgan de participació ciutadana a transformar-se en instrument dòcil al servei de les polítiques de José Ramón Bauzá.

March, representant de la Universitat al CEIB, és catedràtic de Pedagogia Social, i dirigeix el prestigiós Anuari de l’Educació, patrocinat per la Fundació Guillem Cifre de Colonya. El seu relleu, produït a finals del passat juliol per iniciativa del rector Llorenç Huguet, no es pot considerar un acte rutinari. L’habitual al Consell Escolar és que els representants de les institucions hi estiguin quatre anys, i ell s’incorporà el 2012. Hauria estat previsible que continuàs en el càrrec com a mínim fins a les properes eleccions municipals i autonòmiques, quan es renovarà la composició de l’òrgan. “Era de sentido común acabar el trabajo que había iniciado, y no dejarlo ahora que quedan apenas seis meses, pero es una decisión personal de Huguet”, declarava l’afectat a la premsa.

Respon la decisió del rector a una pèrdua de confiança en la persona de Martí March? Cert és que havia donat suport a la candidatura d’Antoni Riera, l’oponent d’Huguet en les darreres eleccions universitàries, i cert també que les seves relacions amb el rector no es poden qualificar precisament de cordials. Però, fins ara, ni els seus posicionaments públics ni la manca de sintonia amb Huguet havien significat cap entrebanc a la continuïtat de March en el càrrec representatiu. Què havia passat?

El propi interessat té una resposta:

“Me consta que, por mi trabajo en el Consell Escolar, ha habido presiones por parte de la Conselleria de Educación al rector para que yo saliese. No estaban contentos conmigo y el rector ha designado para el puesto a otra persona, de la que no tengo nada que decir, aunque supongo que se le elige por ser afín al rector y porque seguramente será más cómodo para la Conselleria”.

(Martí Xavier March, declaracions al Diario de Mallorca, 27 de juliol de 2014)

Podem donar crèdit o no a les sospites del representant cessat, però no ens deixa de cridar l’atenció una curiosa coincidència: el mateix dia d’aquestes declaracions, els diaris publicaven la notícia de la recepció oficial al rector Huguet en la seu presidencial, a l’objecte de presentar al president Bauzá i a la consellera Camps el resum acadèmic 2013-2014 i les perspectives per al curs vinent. Segons els diaris, el rector defensà la funció consultiva de la universitat respecte de la llengua pròpia de les Illes, i reclamà al Govern “que incrementi la dotació econòmica de la UIB, que ajudi a construir un nou edifici al Campus de Palma i que els estudis de Turisme puguin ser una realitat a Menorca” (Balears, 26 de juliol de 2014).

I un altre detall. No ens ve de nou que en la Conselleria encapçalada aleshores per Joana Maria Camps tinguessin pocs motius per estar contents amb les encertades crítiques de March, conegut per la seva ferma oposició a les polítiques educatives del Govern. Però l’actitud rigorosa i crítica no era cap novetat, sinó una constant en Martí March des de la seva incorporació al Consell Escolar, anys enrere. Hem de cercar el detonant de l’expulsió del catedràtic en un passat més immediat. Possiblement, en cert acte de repercussió mediàtica protagonitzat per ell poques setmanes abans, i que deixava en mal paper l’inquilí del Consolat de Mar.

L’11 de juny de 2014, representants de la comunitat educativa en el CEIB registren una queixa per escrit en la seu d’Educació. Davant un grup de periodistes, denuncien el mal funcionament de l’organisme durant aquesta legislatura i l’ús pervers que n’està fent la Conselleria.

El llavors representant de la UIB actua com a portaveu dels presents, membres de la COAPA i dels sindicats STEI, FE-CCOO i FETE-UGT, i no es mossega la llengua. Acusa el Govern d’utilitzar el Consell Escolar “per justificar les seves polítiques, abans el TIL i ara la LOMQE”. Assegura que l’entitat ha tingut un paper “passiu, inactiu, i sense cap tipus de protagonisme a l’hora de promoure o fer cap tipus d’acció perquè el diàleg fos possible”. Critica el seu president, Jordi Llabrés, que ha desoït totes les peticions perquè la consellera Camps assistís als plens per mirar d’acostar posicions en la conflictiva situació actual. Denuncia que a l’executiu balear no li interessa tenir obert aquest canal de participació, i conclou que el CEIB “no és la institució que en aquests moments necessitam, perquè els representants de la Conselleria no volen que tingui aquesta funció”.

Biel Caldentey, secretari general de l’STEI i membre de l’òrgan consultiu des que es va crear, no perd l’ocasió de fer algunes aportacions personals. Diu que mai no s’havia vist una situació com l’actual: “Hi ha hagut colors polítics diferents, però sempre hi ha hagut un respecte institucional que ara no es produeix”, remata. També té paraules dures contra el president de l’organisme, a qui acusa d’actuar com a portaveu de la Conselleria i d’utilitzar el Consell Escolar com a corretja de transmissió de les polítiques governamentals.

Una denúncia incòmoda al Govern, seguida del relleu injustificat del denunciant. Una trobada entre els denunciats i la persona que ha designat al denunciant. Poden ser simples coincidències, però ens conviden a un examen més detingut.

El CEIB: Dels orígens a l’arribada de Bauzá

El Consell Escolar de les Illes Balears es crea l’any 2001, en aplicació del Decret legislatiu 112/2001, de 7 de setembre, pel qual s’aprova la Llei de consells escolars de les Illes Balears. El text defineix el CEIB com “l’organisme superior de consulta i de participació dels sectors afectats en la programació general de l’ensenyament no universitari” a l’arxipèlag (article 4), i proclama que “ha d’exercir les seves funcions amb l’autonomia necessària per tal de garantir la seva objectivitat i independència” (article 5).

Així doncs, l’òrgan té dues funcions principals: representativa i consultiva. Per la primera, dóna veu i vot a un ampli ventall d’actors rellevants en el món de l’educació: professors, famílies, alumnes, personal no docent, titulars de centres privats, sindicats, patronals, administracions educatives i locals, universitat, col·legis professionals i cooperatives, a més d’algunes personalitats de reconegut prestigi en matèria educativa (article 9). En virtut de la segona, ha de ser consultat preceptivament sobre una sèrie d’assumptes, incloent-hi la programació general de l’ensenyament no universitari, els avantprojectes de llei i els projectes de decret en matèria educativa, la creació de centres docents experimentals de règim especial, les normes generals sobre construccions i equipaments escolars, els criteris generals per al finançament dels centres públics i de la concertació amb els centres privats, entre d’altres (article 6).

Durant deu anys, l’activitat del CEIB dóna pocs titulars als diaris, just els necessaris. Bon senyal: vol dir que l’organisme treballa discretament, amb total normalitat. Centenars de propostes governamentals són debatudes en els seus plenaris. Una pluralitat de punts de vista es confronten, però tothom respecta les regles. Diversos governs, conservadors i progressistes, es succeeixen al llarg del decenni; ningú qüestiona en tot aquest temps la independència del Consell Escolar. La institució és respectada.

Fins que José Ramón Bauzá assoleix la presidència de la Comunitat Autònoma, el juliol de 2011. Des del principi, el nou cap de l’executiu sembla obsessionat per un problema inexistent, la suposada opressió que pateix – segons ell– la llengua castellana en els àmbits de l’ensenyament, de l’Administració i dels mitjans de comunicació públics.

Doncs bé, el que era un problema fictici en la ment del futur governant es transforma ara en un problema real en la vida de la gent; el nou executiu comença ben aviat a adoptar mesures encaminades a reduir el pes del català en totes les àrees sota la seva competència. Entre elles, en el terreny educatiu, on el Consell Escolar té coses a dir, i ha de ser consultat necessàriament.

La lliure elecció per part dels pares de “la primera de les llengües vehiculars per a l’educació dels fills” era una promesa electoral del Partit Popular, i una de les primeres mesures que la formació conservadora intentarà posar en pràctica en assumir responsabilitats de govern. La frase entre cometes figurava en el punt 5 del programa educatiu del partit, però en els actes de campanya José Ramón Bauzá venia a proposar una cosa ben distinta, que, com veurem, entrava en contradicció amb la normativa vigent. Per exemple, el 5 de maig de 2011, durant la presentació del programa electoral del PP, el candidat Bauzá afirmava que els pares podrien elegir lliurement la llengua vehicular en què els seus fills haurien de cursar els estudis. Detall important, l’adjectiu “primera” ha desaparegut del discurs oficial, que parla simplement de la “llengua vehicular”.

Així formulada la proposta, lliure de restriccions, donava a entendre que els pares podrien exercir el dret en qualsevol nivell del cicle, ja sigui d’Educació Infantil o de Primària. Però el 22 de juny, a punt de l’estrena del nou Govern, el portaveu Rafel Bosch matisa en roda de premsa l’alegre promesa del futur president. Aclareix que, en realitat, només es podrà triar la primera llengua d’aprenentatge de la lectoescriptura, en consonància amb allò establert en l’article 18 de la Llei de Normalització Lingüística.

Hem vist en una altra part que el procés d’implantació de l’anomenada lliure elecció de llengua es precipita poc després a causa de l’obcecació personal de Bauzá, i sota la tenebrosa influència de certs grupuscles de pressió. També, que es duu a terme de manera irresponsable, amb la idea de destinar-hi uns recursos que es retraurien de partides fonamentals, com l’atenció a la diversitat, la plantilla de professorat o les subvencions per menjador i llibres, en un context d’obsessiva austeritat pressupostària. Que no s’obtingueren els efectes esperats, ja que les famílies es decantaren molt majoritàriament pel català, i que l’actitud relativament prudent al respecte per part del conseller Bosch, a la llarga, li hauria de costar el càrrec.

El reconeixement del dret a la lliure elecció de llengua s’introdueix, com a novetat, en l’Ordre reguladora del procés d’admissió i matriculació d’alumnes als centres sostinguts amb fons públics per al curs 2012-2013. L‘esborrany, que s’envia al CEIB perquè l’informi, disposa el següent:

Els pares, mares o tutors legals que sol·licitin plaça escolar en centres públics en segon cicle d’Educació Infantil i primer cicle d’Educació Primària podran exercir el dret d’elecció de la llengua dels seus fills”.

(Article 5, Elecció de la llengua del primer ensenyament)

Observem que ha tornat desaparèixer la referència a la primera elecció de llengua que trobam per escrit en el programa electoral. I que, més en consonància amb les promeses del candidat en campanya, es fa extensiu el dret a cinc nivells d’ensenyament: tres d’Infantil, i dos de Primària.

No trigarà a produir-se la col·lisió. El 20 d’abril de 2012, el Consell Escolar rebutja, per una majoria ajustada (19 vots a favor i 18 en contra) el polèmic article 5 de l’Ordre. La UIB, Cooperatives d’Ensenyament, UGT, CC OO, STEI i Consell de Formentera voten a favor d’una esmena presentada per la COAPA, que demana la retirada de la lliure elecció de llengua.

Ningú podia sospitar llavors que aquest senzill acte d’autonomia hauria de conduir, en un breu termini, al desmantellament de la institució.

La gran retallada

L’informe del CEIB és preceptiu però no vinculant: el Govern sols està obligat a escoltar-lo, no a seguir les seves recomanacions. Però clar, no fer-ne cas donaria al flamant gabinet Bauzá una poc atractiva imatge d’intransigència. Després de tot, el Consell Escolar, per definició, és l’òrgan encarregat de facilitar la participació en la programació educativa de tots els sectors afectats; ignorar els seus informes equival a posar-se d’esquena a la societat.

L’Ordre que finalment emet el conseller Bosch dia 5 de maig conté una nova redacció del polèmic article, molt més ambigua, on se suprimeix la referència als nivells educatius d’exercici del dret. Diu així:

Els pares, les mares o els tutors legals dels alumnes que sol·licitin plaça escolar a centres sostinguts totalment o parcialment amb fons públics podran exercir el dret d’elecció de la llengua de primer ensenyament de llurs fills, sigui la catalana o la castellana.”

No queda clar en el text en quin moment del cicle educatiu podran els pares elegir la llengua d’ensenyament dels seus fills. Per què? Possiblement, per donar mostres de sensibilitat a les observacions de l’òrgan consultiu davant l’opinió pública, ja que la nova redacció, precisament per ambigua, és perfectament coherent amb l’article 18 de la LNL. Però el problema està en els detalls…

I els detalls sempre es poden concretar a través d’una normativa de rang inferior, lliure del tràmit de la consulta. El 31 de maig, el BOIB publica una Resolució per la qual es fa efectiva la regulació del dret a l’elecció de llengua en l’ensenyament sostingut amb fons públics. A l’annex figura una instància que permet les famílies amb fills ja escolaritzats triar entre el castellà o el català a tots els cursos de l’etapa d’Infantil i al primer curs de Primària. Allò que s’havia llevat de l’Ordre en una suposada mostra de bona voluntat, cobra nova vida en el recòndit Annex d’una Resolució, sostret ara a l’atenta mirada del CEIB.

El sindicat STEI recorre l’Annex per entendre que és contrari a la Llei de Normalització Lingüística i al propi Decret d’admissió de 2012 que només preveu que l’exercici d’aquest dret pugui fer-se efectiu en el moment de la primera matrícula al centre, ja sigui a Infantil o Primària. Un any i mig després, el Tribunal Superior de Justícia de Balears (TSJIB) estimarà el recurs i declararà la nul·litat d’aquell Annex.

Però tornem a les darreries del curs 2011-2012. En aquests moments, la Conselleria d’Educació està preparant una sèrie de normatives, concretament un decret sobre convivència i un altre sobre el tractament de les llengües, que generen forta controvèrsia. Quedaria molt lleig tornar a rebre informes desfavorables del màxim organisme de consulta i participació en matèria educativa. Però això, clar, sempre es pot solucionar…

Dia 1 de juny, el president Bauzá dicta el Decret llei 5/2012, de mesures urgents en matèria de personal i administratives per a la reducció del dèficit públic en la Comunitat. La iniciativa es justifica “en el marc de les normes urgents que, mitjançant Reial Decret Llei, ha aprovat recentment l’Estat en l’àmbit educatiu i sanitari”, durant el període àlgid d’una devastadora crisi econòmica. Però en un extens apartat de disposicions especials –14 d’addicionals, 2 de transitòries, una de derogatòria i 7 de finals– se n’inclouen tres que afectaran directament el destí de l’organisme consultiu.

La disposició addicional dotzena ordena el cessament dels membres del Consell Escolar de les Illes Balears. La final segona modifica dràsticament la composició de l’òrgan, a través d’una nova redacció de l’article 9 del Decret 112/2001. I la transitòria segona estableix que el nou Consell Escolar s’ha de constituir en el termini d’un mes, a partir de l’entrada en vigor del Decret Llei, amb l’estructura resultant de la referida modificació. També disposa la creació d’una comissió encarregada de redactar un “nou projecte de reglament del Consell, que ha d’aprovar el Ple, constituïda pel president, el vicepresident i dos vocals del mateix Ple”.

En definitiva, un desmantellament en tota regla de la institució, seguit de la seva reconstrucció en un format a gust del legislador. Tot, a l’empara de la subreptícia via d’un Decret llei, i amb l’excusa increïble de la urgència econòmica.

El nombre de membres del Consell Escolar baixa de 50 a 36, una disminució percentual del 28%. Els efectes de la recomposició es poden apreciar en la següent taula:

Nova composició del CEIB arran del Decret Llei 5/2012

Llei 112/2001

Decret llei 5/2012

Professorat de l’ensenyament no universitari

10

6

Associacions de pares i mares

7

5

Associacions d’alumnes

3

2

Personal administratiu i de serveis

2

1

Titular de centres privats

2

1

Organitzacions sindicals

2

1

Organitzacions patronals

2

2

Conselleria d’Educació

3

2

Presidents dels consells escolars insulars

4

4

Administració local

5

3

Consells insulars

3

4

Universitat de les Illes Balears

1

1

Personalitats de reconegut prestigi en el camp de l’educació

4

2

Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats

1

1

Cooperatives de l’ensenyament de treball associat

1

1

50

36

Tres setmanes després, apareix al Diario de Mallorca (20 de juny de 2012) un article d’Edelmiro Fernández, membre de la Comissió Permanent del CEIB. Denuncia les disposicions presidencials, que “s’han adoptat sense cap consulta ni informació als seus integrants, i representen un cop d’estat contra la comunitat educativa representada al Consell Escolar i la seva mutilació”. Desmunta l’excusa del suposat estalvi, estimat en menys de 3.000 euros anuals, i acusa el Govern d’intentar silenciar una “veu crítica a les polítiques de la conselleria d´Educació”.

A continuació, Fernández desgrana els efectes pràctics de la remodelació. Redueix la representació de la comunitat educativa, especialment del professorat –que passa del 34% al 30%- en benefici de la representació política, que s’incrementa en la mateixa mesura –del 32% al 36%. Com a conseqüència, els sectors crítics amb les polítiques de la Conselleria d’Educació es debiliten –passant de representar el 38% al 30,5% del CEIB–, al temps que surten reforçats els estaments progovernamentals –del 52% al 58%. A més, sindicats com l’STEI, UGT i CCOO perden la meitat dels seus representants; mentre ANPE i USO no en perden cap. La COAPA, confederació de associacions de pares i mares molt majoritària a la pública, veu reduïts els seus representants de cinc a tres, mentre les dues confederacions minoritàries, de caire conservador, mantenen el mateix nombre de vocals.

Denuncia també la composició de la comissió encarregada d’elaborar el nou reglament, fixada en el propi Decret llei, obviant “l’autonomia necessària per tal de garantir la seva objectivitat i independència” –recordem, article 5 de la norma reguladora de la institució. I vaticina que el “nou reglament donarà més facilitats a la Conselleria i augmentarà les facultats del president en detriment del ple”.

Reproduïm íntegres els dos darrers paràgrafs de l’article:

Aquestes mesures suposen que via d’un decret de Presidència es modifica una llei aprovada pel Parlament i que es modificarà un reglament d’un òrgan consultiu que havia estat aprovat amb un amplíssim consens en temps del conseller Fiol.

Les disposicions aprovades, tant pel fons com per les formes, representen actituds antidemocràtiques i una venjança perquè el ple del CEIB demanà la retirada de la lliure elecció de llengua en la nova ordre d’escolarització. Sembla que el Govern Bauzà és incapaç d’admetre les crítiques a les seves polítiques.”

Podrem compartir o no la interpretació d’Edelmiro Fernández, però el cert és que l’organisme consultiu mai més ha tornat emetre un dictamen contrari als projectes governamentals. Des de la constitució del renovat Consell Escolar, el juliol de 2012, fins a dia d’avui, tots els projectes normatius sotmesos al seu informe han superat el tràmit, i excepte en un cas, sense el menor contratemps.

El nou CEIB

El Consell Escolar emergent de la refundació ha aprovat un total de 22 informes, en tots els casos favorables als esborranys presentats per la Conselleria d’Educació. Sempre, naturalment, amb suggeriments de millora i esmenes cosmètiques, mai de fons. El procés d’elaboració d’aquests informes és el següent: en primer lloc, es designa un ponent, càrrec que recau sempre en una persona afí a la Conselleria –normalment, el propi Jordi Llabrés, Mateu Cañellas o Gabriel Timoner– , i s’obre un termini perquè els vocals puguin fer-ne aportacions; a continuació, se sotmet el projecte d’informe a l’aprovació de la Comissió Permanent, formada per 10 membres; finalment, s’exposa a votació en el Ple del Consell.

Entre els textos que han passat pels plenaris del CEIB trobam normatives molt controvertides, com la Llei de convivència escolar, els decrets de TIL i de Registre de llibres de text, o les ordres reguladores de la selecció d’inspectors educatius en comissió de serveis, i de desenvolupament del TIL.

Alguns dels principals informes aprovats pel CEIB des de la seva remodelació

Projecte normatiu

Data informe

Ponent

Votació del Plenari

Decret TIL

19 desembre 2012

Gabriel Timoner

15 a favor, 5 en contra i 2 abstencions

Llei convivència

26 de març de 2013

Mateu Cañellas

16 a favor, 5 en contra i 3 abstencions

Ordre inspectors

26 de març de 2013

Jordi Llabrés

14 a favor, 0 en contra i 9 abstencions

Decret registre llibres

18 d’octubre de 2013

Gabriel Timoner

14 a favor, 1 en contra i 4 abstencions

Ordre TIL

21 de març de 2014

Jordi Llabrés

17 a favor, 11 en contra i 2 abstencions

Decret CE insulars

15 d’abril de 2014

Jordi Llabrés

13 a favor, 10 en contra i 3 abstencions

Al llarg dels tres darrers anys, sota la presidència de Jordi Llabrés, la institució ha anat perdent prestigi, i de cada vegada inspira menys respecte. Els seus pronunciaments són simples actes de confirmació de les iniciatives governamentals. Els sectors crítics hi han quedat reduïts a una fracció residual. Les sessions plenàries amb prou feines congreguen més del 60% dels consellers, com es pot apreciar en les xifres d’assistència de la taula, que oscil·len entre els 19 i, en rares ocasions, els 30 votants sobre un total de 36 –o sigui, entre el 53 i el 83% dels consellers. Fins i tot, s’ha arribat a caure en la desídia. El darrer informe sobre la situació del sistema educatiu de les Illes que publicà el Consell Escolar data del gener de 2011, a pesar que –d’acord amb l’article 8.2 de la norma reguladora– aquest document ha de ser elaborat anualment per la Comissió Permanent de l’organisme i aprovat pel seu Plenari. La darrera Memòria anual es donà a conèixer el juny del 2013, la d’enguany es fa esperar. En aquest període, els successius consellers d’Educació han menystengut el CEIB sense embuts, i any rere any sotmeten la institució a la humiliant cerimònia de presentar-li el projecte de pressupost educatiu mesos després d’haver estat aprovat al Parlament; així ho va fer Rafel Bosch el febrer de 2013, i la seva successora Joana Maria Camps el gener d’enguany.

I, a més, els vocals del Consell han de suportar l’abús que fa l’Administració de la via d’urgència. El CEIB ha arribat a tramitar, simultàniament, fins a cinc procediments per aquest sistema, que suposa reduir els terminis a la meitat i, per tant, menys temps perquè els vocals puguin estudiar els assumptes a què fan referència i hi puguin fer aportacions o esmenes constructives. Un exemple d’aquesta tramitació precipitada han estat els currículums de la LOMQE.

Perduda la seva independència, l’organisme sembla haver entrat en un procés degeneratiu accelerat que a hores d’ara no se sap què inspira més, si indignació o vergonya. Però encara és possible caure més baix. Encara veurem la institució utilitzada com a instrument d’autopropaganda per part de l’exconsellera Camps.

En efecte, el 21 de març de 2014, el CEIB serveix d’escenari a la representació del primer i modestíssim pacte, després d’un any de conflicte, entre l’Administració i una part, ínfima però poderosa, de la comunitat educativa. Ens referim a la patronal dels col·legis privats, agrupada sota les associacions Consell Educatiu Catòlic Escolar (CECE) i Escola Catòlica. Mitja hora després d’acabar el Plenari del Consell Escolar que ha informat favorablement el Projecte d’Ordre de desenvolupament del Decret de TIL, els representants de les dues entitats, Magdalena Mateu i Bernat Alemany, respectivament, compareixen somrients en roda de premsa, flanquejant la titular d’Educació. La portaveu de CECE sempre ha estat una entusiasta de les polítiques educatives del Govern Bauzá, i poca cosa diu, apart d’algunes paraules de lloança a Joana Maria Camps –que tant les necessita en aquests moments. Bernat Alemany està content, perquè veu satisfetes les reclamacions d’Escola Catòlica: una petita flexibilització del calendari d’aplicació del TIL pel que fa a les hores en llengua estrangera; introducció en el text legal del terme “equilibri lingüístic”, que al seu entendre permet als centres disposar lliurement de les hores sobrants una vegada coberts els mínims destinats a cada una de les tres llengües; i sobretot, el reconeixement als titulars dels centres concertats d’autonomia per a determinar els seus projectes lingüístics –un dret de què no gaudeix actualment l’escola pública. S’estudia minuciosament la posada en escena: l’entorn, els gestos, la col·locació dels personatges, els missatges a transmetre. Es magnifica la importància de l’acord, i s’intenta vendre la imatge d’una consellera dialogant, capaç d’arribar a bon enteniment amb allò que es vol presentar com la part més assenyada de la comunitat educativa, en contraposició a la part radical, que s’hauria apoderat de l’escola pública.

Deixem les vomitives rondalles oficials i recuperem el fil del relat. Després de l’experiència amb la normativa sobre elecció de llengua, José Ramón Bauzá no està disposat a suportar noves mostres de desacord per part de l’organisme consultiu, i decideix transformar-lo en cambra “refrendatòria”. Ho fa per la via ràpida, incorporant grollerament les mesures desitjades al text d’un decret llei en tramitació. Aquestes mesures consisteixen en la reducció numèrica del Consell (de 50 a 36 membres), la redistribució de sufragis en benefici dels sectors progovernamentals, i la reformulació de les regles de joc. Poc importa que no tenguin res a veure amb la reducció del dèficit públic, objecte del decret llei de què formen part.

Homes i dones de confiança aprofiten el nou escenari per satisfer els desitjos del president. Situats en llocs estratègics, controlen tot el procés d’elaboració d’informes fins a la seva aprovació final, que una majoria assegurada per decret ha convertit en simple tràmit. Algunes d’aquestes persones, per circumstàncies alienes a la seva feina com a consellers, han adquirit certa notorietat, segurament indesitjada.

Les vos presentam.

Homes i dones del president

Els homes i dones del president en el Consell Escolar són aquells que li deuen el càrrec que ocupen. En primer terme, evidentment, els dos representants de la Conselleria d’Educació; però el grup de personalitats de prestigi també és objecte de designació administrativa.

Solen ser personatges grisos i desconeguts, sense mèrits especials per a la tasca que han de desenvolupar. Segurament, mai demanen. Tres d’aquestes persones han acumulat darrerament titulars de diaris.

De moment, ens limitarem a relatar les notícies que en fan referència.

Un perceptor de subvencions

Jordi Llabrés presideix el CEIB des de desembre de 2011: és un dels pocs supervivents a la remodelació de l’entitat, l’estiu següent.

Llabrés és mestre, amb plaça en un col·legi concertat, que no ocupa des que fou nomenat assessor de la Conselleria d’Educació, sota el mandat de Rafel Bosch. Entre 1995 i 2003 va ser regidor de l’Ajuntament de Palma pel Partit Popular, encarregant-se de les àrees d’Educació i Joventut. En les darreres eleccions autonòmiques figurava en el lloc número 24 de les llistes al Consell Insular de Mallorca. Ha estat president de la delegació local de la Confederación Católica de Asociaciones de Padres de Alumnos (FAIB-CONCAPA), una de les entitats que amb major aplicació ha defensat aquesta legislatura les directrius emanades de la Conselleria d’Educació, de l’elecció de llengua al TIL. En l’actualitat, també presideix la junta local del PP de la zona d’Es Pla. Segons l’oposició socialista del consistori calvianer, manté una vinculació “pública i notòria” amb l’entitat Omnium Educatiu, una associació en què “ostenten o han ostentat els càrrecs de presidenta i vicepresidenta”, respectivament, la seva dona i la seva filla (Diario de Mallorca, 4 d’octubre de 2013).

L’any passat, les dues associacions vinculades a Llabrés foren notícia per haver percebut substancioses subvencions dels dos ajuntaments més rics de Mallorca, governats per còmodes majories populars. El gener, el grup municipal del PSIB a Cort denunciava un possible tracte de favor en l’adjudicació de contractes menors per valor de 32.000 euros, al marge de la convocatòria general de subvencions, a l’Associació d’Agricultors i Ramaders de sa Part Forana de Palma –presidida per Andreu Garau, pare del tinent de batle de Medi ambient i president d’EMAYA d’idèntic nom–, i a la FAIB-CONCAPA –estretament associada, com s’acaba de veure, a Llabrés. Amb la darrera, l’Ajuntament va contractar, entre altres coses, per un import de 10.000 euros, un taller educatiu que pretenia fomentar “la igualtat entre sexes, la no violència i la integració”, activitat que, segons els socialistes, “paradoxalment s’ha encarregat a una entitat que defensa la segregació educativa per sexes dels col·legis de l’Opus”. Comparem la xifra amb els 1.132 euros que ha rebut del mateix consistori la Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Mallorca (FAPA), àmpliament majoritària en el sector i que agrupa [?] associacions de tota l’illa, després de presentar-se a la convocatòria pública de subvencions.

El mes d’octubre, la premsa es feia ressò d’una nova denúncia per motius similars, en aquest cas procedent de l’Ajuntament de Calvià. Els regidors del PSIB asseguraven que durant la present legislatura l’equip de govern del PP ha assignat a dit a l’entitat Omnium Educatiu un total de quatre contractes per un valor total de 163.850 euros, relacionats amb la gestió del servei d’atenció a ciutadans estrangers; el servei d’integració cultural i lingüística per a estrangers i la dinamització sociocultural dels centres de la Tercera Edat. Els socialistes deien haver constatat que “alguns dels contractes negociats sense publicitat han rebut ofertes i contraofertes en pugna amb altres empreses fins arribar a una situació en que l’oferta més avantatjosa econòmicament fos la d’Omnium Educatiu”.

Una falsa experta

Ana Redondo, llicenciada en Dret i regidora pel Partit Popular al consistori de Valldemossa, passava desapercebuda a l’atenció mediàtica fins un dia de desembre de 2012, que en el plenari municipal feia les següents declaracions:

L’esborrany de la llei no és ambigu en absolut. Fixi’s si li seré clara que li diré que el que persegueix aquest Avantprojecte és acabar amb la impunitat, la mentida i la manipulació en què es basa la campanya ‘Enllaçats pel català’”.

La notícia era que aquestes paraules convertien a Redondo en la primera –i última, que sapiguem– representant de la formació conservadora que reconeixia sense embuts el vertader objectiu de la Llei de símbols, llavors en fase de tramitació. No en tornarem a saber res en molt de temps.

Però un any més tard, el 17 de desembre de 2013, la regidora popular entra a formar part del CEIB com a vicepresidenta en substitució de Gabriel Timoner, exdirector de l’Institut per a la Convivència i l’Èxit Escolar, que ha abandonat el càrrec perquè acaba d’obtenir plaça d’inspector educatiu en comissió de serveis. Ana Redondo ha estat designada en tant “personalitat de reconegut prestigi en l’àmbit educatiu”. El Govern de les Illes Balears fa públic el seu currículum, segons el qual, com a regidora de l’oposició pel PP a Valldemossa, s’encarrega de l’àrea d’Educació. També llegim que ha coordinat cursos de formació d’una empresa privada a Madrid, i que ha treballat en un registre de la propietat, però no trobam constància de cap mena d’acreditació o especialització en docència o pedagogia.

El controvertit nomenament de Redondo genera malestar en el malmenat sector crític del Consell Escolar, i durant alguns mesos donarà lloc a una sèrie de nous titulars. Interpel·lada en el Parlament sobre els mèrits de la nova vicepresidenta del CEIB, la consellera Camps afirma que consisteixen a ser membre d’una federació d’APIMA de Mallorca. El 24 de gener de 2014, en un Plenari del CEIB celebrat al Conservatori Superior de Música, la Confederació d’Associacions de Pares i Mares (COAPA), que engloba les federacions de les quatre illes, qüestiona la designació de la regidora, a la vista del seu perfil “sense cap experiència educativa”. El 17 de febrer, la COAPA interposa un recurs contenciós administratiu al TSJIB contra la consellera d’Educació. Denuncien una presumpta arbitrarietat en el nomenament perquè s’ha designat Ana Redondo dins el grup de “personalitats de prestigi reconegut en l’àmbit de l’educació”, tot i que no consta cap “reconeixement dins l’àmbit educatiu” a favor seu, ni se li coneix “cap experiència en aquest terreny”. Presenten el recurs en nom de la confederació dos membres del Consell Escolar, Josep Castells i Vicent Rodrigo, presidents de les federacions menorquina (FAPMA) i mallorquina (FAPA), respectivament. Diuen que el president de la institució no ha donat explicacions que acreditin aquest prestigi exigit per llei, malgrat les reiterades peticions que li han fet. I consideren “una burla a la comunitat educativa el menyspreu que demostra la Conselleria d’Educació cap al Consell Escolar de les Illes Balears amb la connivència del seu president, Jordi Llabrés, qui té entre les seves funcions la de “proposar el nomenament i cessament dels consellers”, d’acord amb l’article 17.o del Reglament del CEIB.

Admès el recurs a tràmit, el Tribunal reclama a la Conselleria l’expedient de la resolució de nomenament de Redondo. L’Administració no respon, i a principis de maig la Sala emet un segon requeriment en què reclama la remissió “urgent” de l’expedient dins el termini de deu dies, amb l’advertència de què es podria imposar una multa d’entre 300 i 1.200 euros al funcionari responsable de la negligència. Aquesta és la darrera notícia que tenim del procediment judicial obert.

Un imputat

Fernando Alcántara és mestre, director del CEIP Colònia de Sant Jordi des de fa més de deu anys, i membre del Consell Escolar de les Illes Balears en representació de la Conselleria d’Educació.
El juliol de 2013, el plenari de l’Ajuntament de ses Salines aprova per unanimitat una moció d’urgència demanant a la consellera Camps l’esclariment de presumptes casos de discriminacions i pràctiques intimidatòries esdevinguts en el centre de la Colònia de Sant Jordi. S’adverteix que un considerable nombre de pares han optat els darrers anys per escolaritzar els seus fills a altres localitats de la comarca per tal d’evitar el director. També es decideix remetre un informe d’aquests fets a Educació, i instar la consellera a investigar i aclarir les reprovables actuacions denunciades durant la sessió. El consistori lamenta la prepotència i l’actitud ofensiva de què fa gala Alcántara, que en una reunió “va faltar al respecte a alguns pares i al regidor Rodríguez [representant de l’Ajuntament al Consell Escolar del centre], al·ludint fins i tot amb la seva manca de formació per a decidir sobre temes escolars”. També es denuncia que alguns alumnes del col·legi són discriminats en funció de les seves circumstàncies familiars, com l’estat civil dels pares o el seu nivell d’estudis.
Poc abans, cinc mares i pares d’alumnes del centre s’havien posat en contacte amb el Policia Tutor i formalitzaven denúncies contra Alcántara per coaccions i amenaces. El setembre, la Policia Local inicia una extensa investigació, que finalment serà assumida per la Policia Judicial a causa de la gravetat de les acusacions. La consellera, assabentada de la situació, no mou un dit.
El 12 de març de 2014, Fernando Alcántara i la seva dona Esperança Rigo, professora interina en el mateix centre, declaren en qualitat de detinguts davant la Policia Judicial de la Guàrdia Civil de Manacor. Se’ls imputen presumptes delictes de falsificació de documents públics, coaccions, amenaces i tràfic d’influències. El mateix dia són posats en llibertat amb càrrecs. Segons revela la investigació, Alcántara hauria establert en el centre un “règim dictatorial basat en amenaces i coaccions a la resta de personal docent i alumnat. A més, podria haver falsificat documents amb la finalitat d’augmentar las plantilles de personal docent, en benefici de la seva dona. Aprofitant les llacunes existents en els controls, diu l’informe, “habrían mantenido y aumentado los alumnos matriculados, algunos de los cuales no habrían estado nunca en el centro, y otros, a pesar de no encontrarse en el mismo por estar inscritos en otros centros, los habrían mantenido para poder así justificar ante la Conselleria un aumento de ratios de alumnos y poder solicitar o sin hacerlo, solapadamente omitir la circunstancia de que ya no se encontraban matriculados y mantener a más docentes en el centro escolar, beneficiándose en este caso a su mujer, interina y que presta servicios de docente en el centro escolar”.
Els investigadors tenen constància de diversos casos d’alumnes que han figurat en els llistats de matriculats del centre que en realitat han assistit o encara assisteixen a escoles del Marroc, Extremadura, Las Palmas o Almería, entre d’altres llocs. També han pogut constatar la declaració de dificultats d’aprenentatge en alguns casos que no hi reunien els requisits necessaris, presumptament amb la intenció de poder accedir a les ajudes corresponents. Les indagacions de la Guàrdia Civil posen al descobert una llarga sèrie de suposades irregularitats, incloent-hi l’omissió de diversos informes d’absentisme, l’augment artificial de les llistes d’alumnes i algunes repeticions forçades de curs. Segons fonts consultades pel Diario de Mallorca (15 de març de 2014), es dóna la circumstància que la consort del director és la que té més classes amb “alumnes ficticis”, la qual cosa es tradueix en una menor càrrega de responsabilitat que els seus companys de claustre.
Dos dies després, la Conselleria es decideix a obrir un expedient informatiu a la direcció del col·legi. Els responsables d’Educació, que asseguren no tenir “constància oficial dels fets”, anuncien que es desplaçaran al centre alguns inspectors encarregats d’elaborar un informe que avaluï la situació, i prometen que s’hi actuarà en conseqüència amb els resultats.
Dia 18, el claustre del CEIP Colònia de Sant Jordi, després de sol·licitar inútilment al director que renunciï al càrrec, decideix enviar una carta a la Conselleria, signada per la pràctica totalitat de la plantilla del centre. Demanen la destitució de Fernando Alcántara, a qui responsabilitzen de l’estat de “gran crispació i por” existent a l’escola. “Els fets ocorreguts aquests dies –prossegueix la missiva– afecten greument la convivència creant una gran tensió entre els mestres i aquestes persones, afectant el normal funcionament del centre”. Els preocupa que els principals afectats per tan deplorable situació siguin els alumnes, i per això demanen la intervenció urgent de la Conselleria. Dia 24, les mares i pares de l’APIMA del centre, cansats de la inacció administrativa i de la lentitud de la investigació, registren una segona carta, adreçada a la consellera i al cap d’Inspecció Educativa, Francisco García Moles. Hi manifesten la seva postura unànime en favor de la professionalitat dels docents del centre i es reafirmen en les seves demandes i queixes en relació al director. Confirmen l’existència de denúncies per escrit de pares d’alumnes que no havien estat tractats correctament per Alcántara. Expressen la seva “crispació davant la manca d’interès per part de la Conselleria”, i afirmen no entendre “el motiu pel qual el senyor director i la mestra imputats encara continuïn en el centre”. En conseqüència, sol·liciten a l’Administració educativa un pronunciament oficial i l’agilitació de les diligències obertes, així com el cessament de Fernando Alcántara en les seves funcions directives i d’Esperança Rigo com a mestra interina, “fins que s’esclareixi el cas per al bon funcionament del centre”.
L’endemà en el Parlament, la consellera Camps, en resposta a una interpel·lació de la diputada del PSIB Cristina Rita, afirma desconèixer si el director del col·legi va ser detingut o declarà voluntàriament en dependències policials. A més, acusa la parlamentària socialista d’atemptar contra la presumpció d’innocència per haver dit que Alcántara havia estat detingut, i de fer “més mal que ningú” als directors per convertir la situació en un “espectacle públic”. Demana discreció, i assegura que actuarà amb “tota la contundència” com en qualsevol cas, però “no en farà escarnis públics”, sinó que portarà a terme una “actuació discreta” per recavar informació i, quan aquest tràmit es resolgui, se’n sabran els resultats.
El mateix dia 25, dos inspectors d’Educació es personen en el col·legi per tal de prendre declaracions als mestres signants de la carta enviada la setmana anterior. Tornen una setmana més tard, ara a l’objecte d’interrogar tant al director com a la seva esposa; així com a la secretaria del centre per suposada vinculació amb els delictes imputats al matrimoni. Les declaracions s’allarguen durant tot el matí.
El 2 d’abril, Alcántara presenta la seva dimissió com a representant del Govern en el CEIB al president de la institució, Jordi Llabrés. En una nota de premsa, la Conselleria d’Educació accepta ràpidament la renúncia, i es compromet al nomenament immediat d’un nou representant en el Consell Escolar, així com a l’adopció de les mesures adequades un cop es resolgui l’expedient informatiu obert, en funció del seu resultat.
Dia 14, el ple de l’Ajuntament de Ses Salines aprova per unanimitat una nova carta adreçada a Joana Maria Camps, en nom dels pares i mares dels alumnes del col·legi de la Colònia de Sant Jordi, els mestres, i tots els membres del consistori, on li demanen que “tregui a concurs les noves places de l’equip directiu del CEIP Colònia de Sant Jordi tal com s’ha fet en altres centres i que, per tant, no es pugui mantenir el senyor Fernando Alcántara a la direcció”, a més del cessament temporal de la mestra Esperança Rigo “fins que la justícia aclaresqui el cas pel qual van ser citats a declarar”. Fan aquesta petició, aclareixen, “amb el màxim respecte a la presumpció d’innocència”. Per acabar, totes les forces polítiques amb representació en la cambra municipal acorden “fer costat a la comunitat educativa de la Colònia de Sant Jordi, el col·lectiu dels mestres i l’AMIPA davant l’actual situació i clima d’adversitat en què es troba l’escola”.
La Conselleria d’Educació no reaccionarà a l’escàndol fins el 28 abril, deu mesos després de tenir coneixement de les denúncies, i al mes i mig de la detenció del director del centre i la seva dona. Aquest dia notifica breument que, després de conèixer el resultat de l’informe sol·licitat a Inspecció Educativa, ha decidit obrir expedient disciplinari a Fernando Alcántara i acceptar la seva dimissió com a director del CEIP Colònia de Sant Jordi. L’informe d’Inspecció conclou que Alcántara presumptament “podria haver comès una falta molt greu, tipificada a la Llei de Funció Pública de la comunitat autònoma de les Illes Balears, consistent en adoptar acords manifestament il·legals que haurien pogut causar un perjudici a l’Administració”.
En el moment que escrivim, ben avançat el mes d’octubre de 2014 i mig any després de la renúncia d’Alcàntara, no ha transcendit cap altra novetat del cas, ni en el terreny disciplinari ni en el judicial.

Els consells escolars en el punt de mira

El mateix Decret legislatiu 112/2001, que regula la composició i atribucions del CEIB, dedica dos capítols als consells escolars insulars i municipals, que defineix com “els organismes de consulta i de participació en la programació general de l’ensenyament no universitari” en els seus respectius àmbits. Un reglament propi regeix la seva composició, estructura, competències i funcionament.
Els consells escolars insulars són, en general, organismes poc actius, que només celebren dues sessions ordinàries anuals. Per iniciativa pròpia, elaboren ponències que llavors envien a l’Administració educativa. Però, a diferència del que ocorre amb el CEIB, no són òrgans de consulta obligada en els projectes legislatius i normatius d’Educació.
Aquestes cambres de participació a escala local no escapen a les sacsejades del conflicte docent que esclata el setembre de 2013. Per aquestes dates, els consells escolars insulars i municipals semblen revitalitzar-se en certa manera, i en alguns casos comencen a fer manifestacions obertament contràries a les polítiques educatives del Govern de les Illes Balears.
En el ple ordinari del 29 d’octubre, el Consell Escolar de Menorca aprova una ponència que demana la retirada dels expedients als directors de Maó per aclaparadora majoria: 21 vots a favor, cap en contra i 5 abstencions. A més, a petició d’una tercera part dels consellers, es convoca un ple extraordinari, que se celebra dues setmanes després i aprova, també per àmplia majoria, un altre informe crític, que reclama el tractament dels consells escolars en la futura Llei Orgànica com un òrgan de govern, tal com els contempla la LOE –encara vigent. Al final de la sessió, la presidenta i el vicepresident de l’organisme, càrrecs de confiança de la consellera insular de Cultura, presenten la dimissió.
Avançat el curs, els consells escolars municipals, en contacte directe amb la realitat de les aules, comencen a prendre consciència de les funestes conseqüències portades per l’experiment trilingüe de Bauzá. El 12 de febrer de 2014, el Consell Escolar Municipal de Ciutadella, reunit en sessió extraordinària, aprova per unanimitat un informe demolidor en què alerta de l’empobriment del sistema educatiu i demana a la Conselleria d’Educació la retirada del TIL i la recuperació del diàleg “per definir un projecte lingüístic que sigui viable”. L’informe recull una anàlisi detallada del desplegament del TIL a totes les escoles i instituts de Ciutadella, com també de les mancances d’organització i planificació detectades, i conclou que aquest model està “abocat al fracàs pedagògic”. En aquest cas, fins i tot les dues regidores del PP el voten favorablement.
Tal vegada al president li agradaria més que aquella majoria formada segons ell pels seus votants romangués sempre silenciosa. Perquè, poc després del pronunciament del Consell Escolar de Menorca, advertim inquietants moviments en la seu d’Educació. El desembre, sabem a través de la premsa que la Conselleria està elaborant un projecte de decret per modificar el marc normatiu que regula aquests òrgans i reduir així el nombre de vocals, que passaran de 35 a 25 en el cas dels ens insulars i de 30 a 23 en el dels municipals. Ho justifica com una “mesura de reducció de la despesa” i per adaptar-los a la nova organització del CEIB.
A més, el nou repartiment de la representativitat perjudica els professors, les famílies, els alumnes i els sindicats; i beneficia els vocals designats per les administracions. Per exemple, en els òrgans insulars tant el Govern com els consells conserven els dos vocals, però a més es reconeix als darrers la potestat de designar fins a vuit membres més: els tres representants dels ajuntaments, els tres dels centres públics i privats, el dels consells escolars municipals i el de les entitats empresarials. En canvi, els docents passen de 7 a 5; els pares, de 5 a 4, i els alumnes, el personal administratiu i de serveis i els sindicats queden amb un cadascun. I desapareixen les places de la UIB, del Moviment de Renovació Pedagògica, de les escoles d’Educació Infantil i de les associacions d’adults i de persones amb discapacitat.
La nova regulació també incrementa el pes dels col·legis concertats, fins al punt d’establir una relació amb l’escola pública de 3 a 2, quan la relació real és 1 a 5 . També surten reforçades les organitzacions empresarials, per a les quals es crea una plaça de bell nou.
El cas és que el projecte de decret ha de ser informat pel Consell Escolar de les Illes Balears, en allò que es considera un tràmit rutinari. Però llavors es produeix la sorpresa. En la mateixa sessió que aprova l’informe sobre l’Ordre de desenvolupament del TIL, el 21 de març de 2014, el CEIB rebutja una segona ponència sobre la modificació del decret regulador del funcionament dels consells escolars municipals i insulars. El resultat és de 10 vots a favor, 11 en contra i dues abstencions.
Jordi Llabrés, ponent de l’informe rebutjat, no pot sofrir la derrota, i convoca un ple extraordinari amb caràcter d’urgència, per tornar a presentar la seva proposta, amb unes esmenes de la CECE. En el curs d’aquesta sessió, celebrada el 15 d’abril, el president del CEIB no tan sols exhibirà maneres grollerament autoritàries i es botarà el reglament, sinó que fins i tot arribarà a perdre les formes. Josep Valero, vocal suplent en representació de COAPA, assisteix espantat a l’espectacle, i ens en dóna testimoni:

“La COAPA (…) havia emès un informe alternatiu, a on es demanava que es mantingués la composició actual dels esmentats consells escolars, especialment els municipals, més ajustats a les realitats del propi territori.
El Sr. Llabrés va invocar un informe jurídic que deia que l’aportació de COAPA era una esmena a la totalitat i no un informe alternatiu. No va poder aportar l’esmentat informe per escrit i no ho va enviar als redactors al manco amb 24 hores d’anticipació, tal com obliga el propi reglament del CEIB. Després en un moment del debat, va interrompre tot crispat, l’exposició del portaveu de COAPA, Vicenç Rodrigo, perquè al seu parer, faltava a la veritat, quan argumentava les bases jurídiques de l’escrit de COAPA.
Després es va embullar amb una esmena de FETE-UGT, admetent-la, per després rebutjar-la, i posant-la a votació sense haver votat prèviament ni l’informe del ponent, ni l’informe alternatiu (o esmena a la totalitat, tant se val). L’aldarull i la confusió que va provocar, va fer que una part del CEIB ni votés. Seguidament posà a votació el seu informe que s’aprovà per 13 vots a favor, 10 en contra i 3 abstencions. Després passà al següent punt de l’ ordre del dia. El rebombori va augmentar. I les esmenes parcials que havien enviat altres entitats? Ni tan sols permeté que es debatessin.
Els representants dels sindicats i de COAPA, ens aixecarem de la sessió i férem constar amb acta, el nostre rebuig a la manca d’aplicació del reglament i a les formes abusives i autoritàries que aplicava el president del CEIB, per treure la consigna d’aprovació que duia des de la Conselleria.
Mai en el CEIB, en totes les altres legislatures i amb qualsevol color polític que governàs, s’havia vist tanta incompetència i tant d’autoritarisme en la persona que ha de liderar la institució.”
(Article de Josep Valero a la publicació digital El Periscopi, 17 d’abril de 2014)

Ja sabem quines seran les pròximes institucions emmordassades des per desig presidencial. Passat el filtre del CEIB, el decret destinat a acabar també amb la independència dels consells escolars insulars i municipals segueix el seu curs.

Operació CEIB: Un altre fracàs amb víctimes

El Govern que inicia el seu marinatge l’estiu de 2011 sota la direcció de  José Ramón Bauzá duu en cartera una bateria de projectes legislatius adreçats a reduir el pes del català en l’ensenyament. En primer terme, la normativa sobre elecció de llengua vehicular; després, un decret sobre tractament de llengües – el futur TIL –; per últim, un segon decret sobre el registre de llibres de text. Amb el primer, es pretén que els pares puguin triar la llengua vehicular en què hauran d’estudiar els seus fills; si és possible, en qualsevol nivell del cicle, i si no, al manco durant les etapes d’Educació Infantil i primer cicle de Primària. El segon, té l’objectiu d’abaixar la proporció horària impartida en català, des del 50% mínim que estableix la normativa vigent –el Decret de mínims– fins a un màxim situat en torn al 40% en el Decret de TIL. I amb el tercer, se cerca el secessionisme lingüístic, a través de la substitució del català estàndard dels textos escolars per modalitats dialectals; també persegueix la implantació de mecanismes de censura prèvia sobre els textos.
Observem que el desenvolupament d’aquests projectes implica una derogació tàcita del Decret de mínims, una norma fruit del consens, promulgada el 1989, precisament, per un anterior Govern del Partit Popular. Com que la norma és apreciada i sentida com a pròpia per una part important dels propis votants conservadors, Bauzá intentarà eliminar-la de manera indirecta i subreptícia.
I observem també que les intencions del nou executiu no vénen escrites en el programa electoral del PP, que tan sols promet l’elecció de la primera llengua vehicular –o sigui, en la primera escolarització–, i la competència dels estudiants en les dues llengües cooficials i en una d’estrangera en acabar l’escolarització obligatòria. En altre lloc hem demostrat que el programa ocult que realment s’intentarà posar en marxa –elecció de llengua a qualsevol nivell, repartiment del pes lectiu de les tres llengües en quotes rígides, eliminació del català estàndard dels llibres de text, i imposició de la censura prèvia– correspon al de cert grupuscle ultranacionalista aixoplugat sota el paraigües de la FAES, amb la ideologia del qual sembla plenament identificat el president Bauzá.
A més dels plans de reforma del model lingüístic vigent, el Govern de les Illes Balears prepara un altre decret, anomenat de convivència, amb el qual es pretén introduir importants restriccions a l’exercici de la llibertat de expressió en els centres educatius. L’objectiu perseguit és el de procurar-se una base legal que legitimi la repressió que s’haurà de desfermar davant el més que previsible rebuig del cos docent a les intencions governamentals. Els esdeveniments posteriors provocaran la incorporació de nous projectes polèmics, com les normatives sobre el procés selectiu d’inspectors en comissió de serveis, o sobre la reforma dels consells escolars.
La qüestió és que totes aquestes noves regles, per imperatiu legal, han de ser sotmeses a l’informe del Consell Escolar abans de ser aprovades. I la primera d’elles, la normativa sobre elecció de llengua, no passa la prova. Bauzá no es pot exposar a noves desautoritzacions dels seus projectes, com cal esperar que esdevingui amb la resta de la sèrie. El CEIB és l’organisme representatiu de tots els sectors implicats en el món de l’ensenyament, una via de participació social en l’educació. Legislar en contra dels dictàmens del CEIB és possible, però faria molt lleig.
Així que el president balear decideix neutralitzar el molest òrgan consultiu, assegurar la seva complaença permanent i, amb ella, la sistemàtica valoració positiva de tots els projectes pendents. El decret llei és una via idònia a tal propòsit perquè escapa a tot control, una eina que hauria de ser excepcional, però de la què s’abusarà sobradament al llarg de tota la legislatura. I s’aprofita una norma en tramitació –el Decret llei 15/2012– per dissoldre el Consell Escolar i reconstituir-lo amb una nova forma, susceptible de manipulació.
José Ramón Bauzá disposa ara d’una sòlida majoria en el Plenari del Consell Escolar gràcies al vot fidel dels seus aliats naturals: sis representants dels consells insulars i els tres municipals per correligionaris; els dos representants de la Conselleria i les dues personalitats de prestigi, per designació; els dos vocals de les associacions de pares conservadores, els dos de les patronals i el titular de centres privats, per afinitat. Això fa un total de 18 sufragis, més que suficients si tenim present que les dues places dels estudiants i la del personal administratiu i de serveis estan vacants, la qual cosa situa la majoria absoluta en els 17 vots.
A més, la presidència i la vicepresidència de l’entitat, que controlen el procés clau d’elaboració d’informes, estan en mans de persones de confiança del president. Persones de partit, que fan la tasca encomanada sense preguntar ni fer-se preguntes. El perfil d’aquells que ocupen càrrecs de designació respon a dues notes bàsiques: mediocritat i obediència cega. Són personatges deslluïts, sense mèrits propis, totalment indignes de la responsabilitat institucional que desenvolupen. Experts sense experiència com Ana Redondo, líders sense autoritat com Jordi Llabrés. Premiats amb feines privilegiades i subvencions com aquest darrer, tolerats i protegits com Fernando Alcàntara.
Deixem de banda aquests personatges; les seves actuacions personals no ens interessen i, a més, en el cas de l’imputat Alcàntara estan subjectes a la presumpció d’innocència. El que ens interessa, el que ens preocupa realment, és l’actitud que mostren els representants de l’Administració davant la ciutadania a la qual haurien de servir. El tracte diametralment oposat que dispensen alguns servidors públics als diversos col·lectius cívics, en funció de les idees que defensin. La laxitud i la generositat amb els propis partidaris, la intolerància i l’avarícia amb els dissidents. Hem tengut ocasió de comprovar-ho amb les polítiques de subvencions i disciplinàries.
Una organització de pares minoritària, però estretament vinculada a Jordi Llabrés, rep contractes per un import deu vegades superior a les quantitats percebudes per l’agrupació majoritària, crítica amb el Govern; altres entitats relacionades amb el mateix personatge són regades amb escandaloses subvencions. Un director afí a la Conselleria és protegit durant nou mesos de les denúncies de professors i pares d’alumnes, fins que és detingut per la policia i declara com a imputat en un procés penal; llavors, tan sols se li obre un expedient informatiu, i se’l manté en els seus càrrecs sis setmanes més,
fins que l’escàndol assoleix tals dimensions que no queda més remei que apartar-lo de la direcció; fins i tot així, se li permet la sortida honrosa de la dimissió, i no se li apliquen mesures cautelars. Tres directors independents i honestos, expedientats en menys de 24 hores per negar-se a complir una instrucció il·legal, privats de garanties processals, castigats sense feina i sou el màxim temps legalment permès, i amb la prolongació artificial dels procediments disciplinaris al llarg de catorze interminables mesos, fins a l’inevitable arxiu final d’uns procediments oberts en fals.
La intervenció dels consells escolars per part de l’executiu és un procés que encara no ha acabat. S’hi ha donat la darrera passa amb el projecte de decret que ha de reformar aquelles entitats, en vies de tramitació. El modus operandi és pràcticament idèntic al que s’utilitzà dos anys enrere amb la germana gran, excepte detalls en l’execució –decret llei o simple decret. Primer, alguns consells escolars insulars o municipals manifesten el seu desacord amb alguna política educativa oficial. Ràpidament, el Govern Bauzá prepara un decret destinat a remodelar en interès propi els organismes de participació. La normativa sofreix un revés en el CEIB però, gràcies a la pertinàcia de l’imprescindible Llabrés, se li dóna una segona oportunitat, que supera després de tancades les oportunes aliances.
En la mateixa operació de silenciament massiu de la dissidència cal emmarcar la substitució de Martí March en el Consell Escolar. La Conselleria d’Educació podia tolerar la llibertat d’expressió mentre quedàs reclosa a l’interior del CEIB, però no la difusió d’aquestes idees al gran públic. Atrevir-se a actuar com a portaveu de docents i famílies, i a damunt per a denunciar la responsabilitat del Govern en la degradació d’aquell organisme, fou probablement el pecat imperdonable que provocà la sortida del representant universitari de l’entitat.
Acabarem comentant algunes de les conseqüències de la intervenció de l’organisme de consulta per part del Govern de les Illes Balears.
Des de la remodelació d’estiu de 2012, el mutilat Consell Escolar de les Illes Balears ha evitat molts mals tràngols a l’executiu autonòmic, en donar el vistiplau a tots els seus controvertits projectes en educació. Però no ha pogut evitar el trist destí de tots aquests projectes, que temps després de passar el filtre de l’òrgan consultiu acabaven paralitzats per ordre judicial.
· L’Annex de la Resolució de 31 de maig de 2012, sobre elecció de llengua, fou anul·lat pel TSJIB el 19 de desembre de 2013. El Tribunal resolgué que la lliure elecció de llengua vehicular a l’ensenyament només es pot fer a la primera matrícula en Educació Infantil, o bé al primer cicle de Primària en cas de primera escolarització.
· L’Annex del Decret 15/2013, sobre tractament integrat de llengües, fou declarat nul per la mateixa sala el 6 de setembre de 2013, i tothom recordarà que a les dues hores el Govern burlava la resolució judicial a través d’un Decret llei. Un any més tard, els dies 23 i 24 de setembre de 2014, el TSJIB anul·lava aquell Decret en conjunt, i dictava la suspensió cautelar de l’Ordre (de 9 de maig de 2014) que el desenvolupava.
· L’Ordre de 13 de juliol de 2013, sobre el procés de selecció i valoració dels aspirants a inspectors, que permetia a la Conselleria d’Educació configurar la Comissió de selecció, fou anul·lada el 2 de juliol de 2014 pel mateix tribunal.
Pel que fa al projecte de Decret sobre Registre de llibres de text, la pròpia Conselleria decidí misteriosament paralitzar-ne la tramitació a finals del passat febrer. El projecte de decret de convivència duu dos anys en el congelador, i ni tan sols s’ha enviat al CEIB.
Tanta trencadissa, per no res. De poc haurà servit a Bauzá remodelar el Consell Escolar per forçar-lo a acceptar els seus projectes estel·lars, que aniran caient un per un, sepultats en l’oblit o sota el pes de la llei. Les actuacions del president en aquest terreny configuren un compendi del totalitarisme, però també de la incompetència i de l’estultícia.
Una segona conseqüència és el desprestigi de la institució. Un desprestigi compartit per altres entitats que també han caigut víctimes de la voracitat presidencial, com el Departament d’Inspecció Educativa (DIE) o l’Institut per a l’Avaluació de la Qualitat del Sistema Educatiu (IAQSE); en tots els casos, es tracta de serveis públics sotmesos a obscurs interessos polítics. La reputació del CEIB només es podrà començar a reparar després d’anul·lar les disposicions del Decret Llei 15/2012 i retornar a la situació prèvia a la seva intervenció. I per descomptat, després de situar al front de l’organisme un equip competent i respectat.
El procés que acabam de descriure té efectes encara més inquietants. És un mecanisme mòrbid, que silenciosament però implacable afecta la salut del cos democràtic. Si els consells escolars s’atrofien, l’exercici dels nostres drets i llibertats queda greument restringit.
Aquests òrgans haurien de ser, a totes les escales –dels centres al conjunt de l’arxipèlag–, cambres de participació de la societat en el món de l’ensenyament, organismes de control social sobre les accions del poder executiu. Però el Govern de les Illes Balears ha canviat les regles a cop de decret, i els seus controladors han esdevingut controlats.
José Ramón Bauzá té així les mans lliures per promulgar normatives no ajustades a dret, que més endavant seran anul·lades pels tribunals. Aquest ha estat el cas de la Resolució sobre elecció de llengua, del decret de TIL o de l’Ordre sobre el procés selectiu d’inspectors accidentals, entre d’altres.
L’hora de la justícia arriba finalment, però mentrestant passa el temps, sota la vigència de normes il·legals: dos anys d’elecció de llengua, un any de TIL. Quan els jutges anul·len aquestes normatives, ja fa molt que ens les hem empassades.

Anuncis