Dossier: La LOMQE ja mossega

Se sent a dir sovint que el present curs 2014-2015 és el primer d’implantació de la LOMQE (Llei Orgánica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa). Això no és del tot cert. A les Balears, els nous currículums, carregats de continguts i basats en la buida memorització, afectaran aquest curs per primera vegada a uns 30.000 alumnes de 1r, 3r i 5è de Primària i FP bàsica. Però la LOMQE, herència verinosa del ministre José Ignacio Wert, està vigent des del 30 de desembre de 2013. Ha tengut temps sobrat de mostrar-nos els seus primers fruits, que no es deixen mossegar sinò que mosseguen, i amb no poca cruesa, el teixit educatiu. Les primeres alarmes botaren el juny passat.

Primera. Els projectes lingüístics dels centres ja no eren aprovats pels consells escolars, òrgans representatius de tota la comunitat educativa, sinò pels directors, representants de l’Administració. Però no era aquesta l’única atribució retirada al Consell Escolar que passava a mans de la direcció del centre: també l’aprovació de la resta de projectes educatius i dels pressuposts, o la capacitat de decisió en els procesos d’admissió d’alumnes. Una pèrdua de qualitat democràtica dictada pels articles 1.80 i 1.81 de la nova llei, que modifiquen respectivament els articles 127 i 132 de la LOE.

Segona. En una sèrie d’escoles i instituts de les illes – els IES Sineu i Francesc de Borja Moll, entre d’altres – la Conselleria imposaba nous equips directius en contra del desig majoritari de les comunitats educatives dels centres. Sovint es generaren situacions d’intensa crispació, i es produïren denúncies d’irregularitats en el procés de selecció i d’incapacitat dels candidats designats, i també és cert que la Conselleria va haver de recòrrer moltes vegades per cobrir aquests càrrecs a professors aliens al centre i sense experiència, incloent-hi personal interí. Actes no molt elegants, i certament gens democràtics, però permesos per la legislació vigent des de principis d’any.
En efecte, segons l’article 1.84 de la LOMQE, que modifica el 135 de la LOE, les comissions de selecció de directors de centres educatius han d’estar formades majoritàriament per representants de l’Administració. I en virtut de l’article 1.82, que modifica el 133 de l’anterior llei, no és necessari que els candidats seleccionats siguin els més idonis, ni els que obtenguin el major suport de la comunitat educativa.

Tercera. Durant el periode d’escolarització, bastants alumnes foren derivats a la xarxa concertada per indicació de la pròpia Conselleria d’Educació, després de suprimir línies en alguns centres públics o denegar-ne l’obertura de noves on hi havia demanda – per exemple, en l’IES Manacor, o en el CEIP de Porreres. L’Administració es pot emparar ara en l’article 1.68 de la llei Wert, que modifica l’article 109 de la LOE, i acaba amb el compromís de garantir places en un centre públic durant l’ensenyança obligatòria. Des del 30 de desembre de 2013, l’Estat només es compromet a garantir places, no necessàriament en la xarxa pública.

I quarta, que sapiguem. A mitjans juliol, l’anterior consellera, Joana Maria Camps, signà un conveni amb els col·legis del Parc Bit de Palma, vinculats a l’Opus Dei i que separen els seus alumnes per sexes, pel qual comprometé les arques públiques a subvencionar durant una sèrie d’anys totes les unitats d’Educació Primària d’aquells centres, amb possibilitats d’ampliació a Secundària. Una operació així – que per cert aquest curs, de moment, tendrà un cost aproximat d’un milió d’euros – estava prohibida per l’article 84 de l’anterior llei, que impedia el sosteniment amb fons públics d’aquest tipus de centres docents. Però l’article 1.61 de la LOMQE, que el modifica, garanteix als col·legis que hagin optat per l’anomenada “educació diferenciada” la possibilitat de subscriure concerts amb les administracions educatives.
Gràcies a la nova Llei Orgànica, el Govern de José Ramón Bauzá té les mans més lliures per dur a terme el seu programa educatiu, consistent en ofegar les pràctiques democràtiques en les escoles, reduir recursos de tota casta, i desmantellar poc a poc el sistema públic en benefici de mans privades. Com a toc personal, el president afegeix al programa la seva obsessió malaltissa contra la llengua i la cultura de l’arxipèlag.

Opus Dei mou alfil

Opus Dei qui tollis pecunia mundi, restitute nobis partem.
(Caius Pauperrimus, Ora pro nobis)
El 16 de juliol de 2014, en plena reunió de la Mesa Sectorial de l’Ensenyament Concertat, la Conselleria d’Educació informa que acaba de signar un conveni amb les escoles Aixa i Llaüt, pel qual entraran dins el règim de concerts per al curs 2014-2015 tots els grups de 2n a 6è de Primària, a més de les classes d’Infantil i 1r de Primària, que ja hi eren. La notícia no hauria tengut major transcendència, si no fos per alguns detalls.
El primer, el caràcter elitista d’aquests centres educatius, que s’imposa a la vista de qualsevol que visiti les seves instal·lacions o consulti els seus portals web. El segon, la ubicació dels col·legis Llaüt i Aixa en el Parc Bit, en una zona de baixa densitat de població, i sense necessitats reals de més places escolars. El tercer i no menor, que el col·legi Llaüt només admet estudiants de gènere masculí, mentre que a Aixa tan sols es poden matricular alumnes de gènere femení. El quart, que els centres del Parc Bit es declaren sota la tutela espiritual d’una coneguda prelatura de l’Església catòlica de plantejaments ultraconservadors, que respon al nom d’Opus Dei.
No hem acabat, la notícia té una contrapartida sagnant. El curs passat, com a conseqüència de la reducció de la plantilla de professorat de suport, molts alumnes amb especials necessitats educatives abandonaren els centres públics per ingressar en centres d’Educació Especial (CEE). Com a resultat d’aquest èxode, els CEE Mater Misericordiae (Palma), Joan Mesquida (Manacor) i Joan XXIII (Inca) incrementaren un 30% el volum d’alumnat i quedaren col·lapsats. El maig, els tres centres demanaven un augment de sis aules concertades per tal de poder fer front a la situació de saturació que patien. I ara, el mateix dia que es fa pública la concessió de deu noves aules a les escoles de l’Opus, ens assabentam que al Mater Misericordiae, al Joan Mesquida i al Joan XXIII només se’ls atorgarà un aula per centre.
Dues recents sentències del Tribunal Superior de Justícia de les Balears (TSJIB), que Joana Maria Camps no ha volgut recórrer, obliguen l’Administració a indemnitzar les escoles del Parc Bit per la denegació de concerts en anys anteriors. En la negociació per abonar el deute, el Govern ha arribat a l’acord de baratar-lo per un concert complet de tots els cursos de Primària. Educació argumenta que, acatant aquestes sentències i sense recórrer-les, “el Govern s’evitarà el concert de grups d’ESO durant el curs que començarà al setembre i el pagament dels costs de l’endarreriment en el concert d’aquests centres educatius, ordenat pel TSJIB”.
O sigui, que la nostra Administració destinarà una quantitat que es pot estimar en torn als dos milions d’euros anuals a finançar centres educatius que separen nins i nines, destinats a fills de famílies d’alt poder adquisitiu, controlats per un grup de pressió ultraconservador, i ubicats en una zona apartada, sense necessitats d’escolarització. I ho fa en compliment d’una resolució judicial, amb la intenció d’estalviar uns diners a les arques autonòmiques.
Encomiables propòsits. Però, tenint en compte les peculiaritats del cas i, sobretot, que els dos milions d’euros provenen de les aportacions dels contribuents, és natural que ens facem algunes preguntes.
Per exemple: Per què no s’ha interposat recurs de cassació davant el Tribunal Suprem (TS) contra les sentències del TSJIB, com han fet amb èxit altres comunitats autònomes? Ha existit realment el suposat estalvi? Què diuen les nostres lleis sobre el finançament públic dels centres educatius que separen nines i nins? És legítim destinar els doblers de tots a subvencionar pràctiques discriminatòries? Quina classe de societat pot destinar a grups opulents els mateixos fons públics que retreu als més necessitats? Com s’ha pogut arribar a una situació tan desafortunada?
Comencem per la darrera pregunta.
Guies espirituals de l’Opus Dei desembarquen en el Parc Bit

Corre l’octubre de 2005. El Govern de Jaume Matas concedeix un solar de 7,5 hectàrees en el Parc Bit del municipi de Palma, al preu de 25 euros el metre quadrat –1,875 milions d’euros en total– a la Fundació Educació i Família Illes Balears, presidida per Salvador Beltrán García-Ruiz. Els promotors de l’associació s’autodefineixen com “un conjunt de pares interessats en ampliar l’oferta educativa” existent.
Durant els dos anys següents, s’anirà aixecant en el solar un complex educatiu format per tres centres, amb luxoses instal·lacions i pistes esportives. Els col·legis Aixa i Llaüt es destinaran a Educació Primària; el primer és exclusiu per a nines, i el segon, reservat a nins. El col·legi Aladern, d’Educació Infantil, és mixt.
L’any 2009, les escoles del Parc Bit s’integren en la Institució Familiar d’Educació (IFE), una entitat creada el 1969 que actualment compta amb tretze centres d’ensenyament a Catalunya i Balears, té en nòmina 700 professionals de l’educació, i escolaritza al voltant de 8.000 alumnes. Entre els seus principis inspiradors destaquen l’”excel·lència acadèmica”, l’”educació diferenciada” i la “identitat cristiana”. La societat Promociones Educativas s’Embat, S.A., s’encarrega de gestionar els tres col·legis, amb el suport de la IFE.
Amb l’eufemisme “educació diferenciada” es designa avui dia el tradicional sistema educatiu –i l’únic permès en èpoques predemocràtiques– basat en la segregació de l’alumnat en funció del sexe. Els moderns defensors de l’educació unisexual s’han posat al dia, i ja no fonamenten els seus postulats en dogmes religiosos, sinó en suposades raons pedagògiques i “evidències científiques”. La pedra angular del nou model és una obvietat biològica: els ritmes maduratius d’al·lots i al·lotes són diferents. A partir d’aquí, els segregacionistes sexuals sostenen que en les edats primerenques els nins “queden enrere” respecte de les nines a l’hora de desenvolupar les seves capacitats, cosa que suposadament es compensa en arribar a la pubertat, que és quan els nins experimenten una acceleració del seu desenvolupament cerebral. A això s’hi afegeixen les diferències, no menys evidents, en el terreny psicològic. La separació de mascles i femelles, conclouen, permet adaptar millor l’educació a aquestes diferències, propiciant així el desenvolupament de les pròpies potencialitats de cadascú. Una segona línia d’argumentació es basa en certs estudis comparatius, que afirmen observar en les escoles d’un sol sexe un rendiment acadèmic significativament superior al de les escoles mixtes. Entre aquests informes, sempre s’esmenten el de la National Foundation for Educational Research (Regne Unit) i el de l’Australian Council for Educational Research. La fonamentació del model es complementa amb una col·lecció de declaracions internacionals que consideren l’ensenyament diferenciat una opció legítima –cosa que, per cert, ningú qüestiona. Entre aquestes, es destaquen l’article 2 de la Convenció de la UNESCO relativa a la lluita contra les discriminacions en l’esfera de l’ensenyament, 14 de desembre de 1960; l’article 26.3 de la Declaració Universal dels Drets Humans; la Directiva del Consell de la Unió Europea 2004/113/CE, de 13 de desembre de 2004; i l’article 14.3 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.
No és difícil mostrar la feblesa d’aquest edifici argumentatiu, però ara no ens entretindrem en la qüestió. Facem, en comptes d’això, un recorregut pels portals web dels centres Llaüt i Aixa. Si hem de creure el que ens diuen, l’educació diferenciada és una autèntica panacea universal: no tan sols fa augmentar el rendiment acadèmic i redueix el fracàs escolar, sinó que també ajuda a ampliar les opcions professionals i a trencar estereotips sexuals, millora el clima de convivència, propicia la igualtat d’oportunitats i millora les expectatives acadèmiques i laborals dels alumnes en situació socioeconòmica desfavorida –com sona– , i afavoreix la cohesió social. Un enfilall d’efectes benèfics que es trempa adequadament a base de raonaments tortuosos, estudis de certs organismes internacionals (Eurydice, European Association Single-sex Education…), adhesions de personatges de relleu entre els quals no podia faltar Barack Obama, articles de prestigiosos diaris, i commovedors relats sobre l’èxit acadèmic en alguns centres educatius unisexuals destinats a alumnes afroamericans en risc d’exclusió social (la Young Women’s Leadership School de New York, i el Prep Urban Project de Chicago).
Tornant al Parc Bit, el cultiu de la “identitat cristiana” i l’”atenció espiritual” als nins i nines que allà estudien es reserven a les expertes mans dels capellans de l’Opus Dei. Rius de tinta s’han escrit sobre aquesta poderosa organització, aquí només recordarem els seus papers com a transmissora de valors ultraconservadors –absolutament respectable mentre ho faci al marge de les arques públiques– i, de manera molt especial, com a formadora de futurs dirigents que, una vegada integrats en les estructures de poder, contribuiran molt activament a estendre i consolidar la influència de l’Obra pel món. A Espanya, en són membres declarats, entre altres personalitats, l’actual ministre d’Interior Jorge Fernández Díaz, l’exministre Federico Trillo o l’empresari José María Ruiz Mateos. Però algun altre integrant de l’actual executiu espanyol també ha prestat bons serveis a l’organització. I el poder de l’Opus Dei pot arribar a provocar canvis importants en la legislació educativa, com veurem.
Fins aquí la carta de presentació de les escoles de l’Opus Dei que han fet el seu “camí” en el Parc Bit de Palma, i que a partir d’aquest curs sufragarem entre tots, al preu d’uns dos milions d’euros anuals. Ara contarem la història de les seves atzaroses relacions amb l’Administració educativa.
Una desconcertant història de concerts

El 30 d’agost de 2006, el conseller d’Educació, Francesc Fiol, signa amb la Fundació Educació i Família Illes Balears un conveni que compromet l’Administració a concertar una sèrie d’unitats en els centres educatius del Parc Bit des del curs 2007-2008 fins al 2018-2019. L’any següent, una Resolució del conseller de 18 d’abril de 2007 autoritza l’obertura i funcionament d’aquests centres, i concedeix el concert educatiu a diverses unitats. Tot això amb caràcter provisional, condicionat a l’acabament de les obres abans del dia 1 de setembre següent.
Però ens trobam en els moments crepusculars de l’era Matas. Les eleccions autonòmiques que se celebren un mes després desallotgen, contra tot pronòstic, el Partit Popular del Consolat de Mar. El Pacte de Progrés accedeix al Govern, i la socialista Bàrbara Galmés obté la cartera d’Educació.
I així, en el precís moment que els tres centres s’acaben d’inaugurar, una Ordre de la Conselleria d’Educació que s’aprova el 22 de setembre els denega l’accés al concert educatiu per al curs 2007-2008. L’Administració al·lega que, en data d’11 de setembre, les escoles no disposaven encara de la preceptiva autorització d’obertura i funcionament, no complien els terminis d’acabament de les obres d’instal·lacions, tampoc amb les ràtios exigides per la llei, ni havien acreditat el sistema de provisió del professorat.
Les associacions de pares, d’acord amb els titulars i la promotora del complex, interposen sengles recursos contenciosos administratius davant el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears.
L’any següent es repeteix la història. El 23 de juny de 2008, una Resolució torna a denegar els concerts demanats, adduint ara que no es justifiquen, segons les dades d’escolarització de la zona en que s’ubiquen els col·legis. Se n’interposa un tercer recurs, en aquest cas conjunt entre els titulars, la societat promotora i les associacions de pares. Any rere any, els centres veuen denegades les seves sol·licituds de concerts. Passa el temps, la via judicial segueix el seu curs.
A les darreries del mateix any, seguint l’exemple d’altres comunitats autònomes, la consellera Galmés promulga una Ordre (19 de desembre de 2008) que, entre altres coses, nega la possibilitat de concert a tots els centres d’educació diferenciada. També és objecte de recurs, i el juliol de 2010 el TSJIB la declara nul·la per un defecte de forma, ja que l’Ordre no havia passat prèviament pel Consell Consultiu, com mana la llei.
Passa la legislatura, i l’estiu de 2011 el Partit Popular recupera el poder autonòmic amb un Govern presidit per una figura poc coneguda, José Ramón Bauzá, que estrena una còmoda majoria absoluta. El nou conseller d’Educació, Rafel Bosch, a través d’una Resolució dictada el 22 de juliol, denega també la subvenció als tres centres, per dos motius: que es tracta de sol·licituds de nous concerts, no contemplades en la convocatòria; i que les dades relatives a l’escolarització de la zona no els justifiquen. Observem que aquest darrer argument coincideix amb la seva predecessora.
Però el 28 de setembre arriba a la fi la resposta als dos recursos presentats quatre anys abans pels gestors, titulars i associacions de pares dels col·legis. Sengles sentències del TSJIB (673/2011, 962/2011) anul·len l’Ordre de Bàrbara Galmés de 22 de setembre de 2007 i reconeixen a Aladern i a Llaüt el dret a rebre els concerts denegats el curs 2007/2008: cinc unitats d’Educació Infantil en el primer cas, i dos d’Educació Primària en el segon. Els magistrats consideren que “els entrebancs col·locats per l’administració educativa no tenen prou rellevància per entendre que no s’havien complert els requisits”. Però el col·legi femení Aixa no obté cap reconeixement, per no arribar a les mínimes ràtios d’alumnes per aula exigibles.
La resolució del tercer recurs no es farà esperar molt: una nova sentència del TSJIB (193/2012), de data 6 de març de 2012, anul·la la Resolució de 23 de juny de 2008, dictada per la mateixa consellera, i reconeix a Aladern el dret a concertar quatre unitats d’Educació Infantil, i a Llaüt una d’Educació Primària, el curs 2008/2009. El Tribunal argumenta que, en aquest cas, ja no es tracta de l’accés al concert educatiu, sinó de la pròrroga del concert del curs 2007-2008, al qual les sentències precedents havien declarat que tenien dret els tres centres. En conseqüència, les dades d’escolarització ja no es poden considerar un supòsit d’establiment sinó de modificació del concert, i no es té constància de variació de les dades educatives en la zona en què s’ubiquen els col·legis.

El 17 de maig, el BOIB publica una Resolució provisional signada per María de las Mercedes Celeste, directora general de Planificació, que concedeix el concert de 6 unitats d’Educació Infantil al col·legi Aladern. Curiosament, ara la concessió es justifica en les mateixes “dades relatives a l’escolarització de la zona” que havia al·legat el conseller Bosch vuit mesos abans per a denegar-la. La mateixa Resolució denega el concert a les 13 classes de Primària i les 8 de Secundària que havien sol·licitat Aixa i Llaüt; en aquest cas s’al·lega l’existència de places d’escolarització suficients en la zona i la manca de disponibilitat pressupostària. Així i tot, el concert suposa per a Aladern la percepció de 400.000 euros el curs 2012-2013, i són concedits pel Govern de les Illes Balears, precisament, pocs dies abans de l’aprovació del Decret llei 5/2012, d’1 de juny, de mesures urgents per a la reducció del dèficit públic, que inaugura el període de cruels retallades sobre els pressuposts d’educació i altres serveis públics, en què encara estam immersos.
El juny, Conxa Obrador, del grup parlamentari socialista, acusa Rafel Bosch d’inventar-se una nova zona escolar a Palma per tal de facilitar el concert amb els col·legis del Parc Bit. La diputada denuncia que el concert no té cap justificació, i que es tracta d’una “subvenció ideològica”; com a demostració, mostra un directori de col·legis, proporcionat per la pròpia Conselleria. El conseller, per la seva part, admet que el directori conté una errada, però assegura que el col·legi Aladern té dret a concertar.
El juliol, la diputada socialista aporta nous detalls de l’operació, que encara li afegeixen més terbolesa. El solar ocupat per les escoles és “un polígon de serveis sense consolidar, en mig de sòl rústic, a 10 quilòmetres de Palma i amb una vaqueria de vedelles Angus com a veïnades més pròximes”. A més, el nombre de matrícules per al curs 2012-2013 de les 6 unitats concertades no compleix la ràtio establerta per la LOE. Rafel Bosch va assegurar en el Parlament que el total d’alumnes ascendeix a 135, i el nombre mínim d’escolars per classe ha de ser de 25 en l’etapa d’Infantil; amb 6 classes, es computen 22,5 alumnes en cada una.
Una nova Resolució del conseller, de 4 de setembre de 2012, confirma la concessió de sis unitats d’Infantil que s’havia fet provisionalment als centres del Parc Bit el maig, però les segueix denegant les unitats de Primària que havien sol·licitat. En l’Annex, es justifica la negativa amb el codi 19, que correspon a la següent frase estàndard: “No procedeix el concert de noves unitats d’educació infantil, primària i/o ESO perquè hi ha places d’escolarització suficients a la zona i per manca de disponibilitat pressupostària”. No satisfeta amb el que ha obtingut, la promotora –s’Embat, S.A.– interposa un nou recurs contenciós administratiu davant el TSJIB.
Plou sobre banyat. El 4 d’abril de 2013, el BOIB publica una Resolució provisional del nou director general de Planificació, Guillem Estarellas, per la qual es renoven amb escreix els concerts amb els col·legis del Parc Bit. Aladern reb 6 unitats d’Educació Infantil, però també es concerta una unitat de Primària a Llaüt i una altra a Aixa.
Conxa Obrador torna a carregar contra el conseller Bosch, i acusa el Govern Bauzá d’haver intentat justificar el concert de les escoles de l’Opus Dei amb dades falses, que no demostren necessitats d’escolarització en la zona on s’ubica el centre:
“Ara hem comprovat que les dades que vostè va donar per justificar el concert són falses: al Parc Bit no hi ha demanda de places escolars, ni ara ni en el futur.”
Per demostrar-ho, utilitza les dades de la pròpia Conselleria, segons les quals, dels 131 alumnes matriculats en Educació Infantil a l’escola de l’Opus, només 24 viuen en la zona B. A més, considera inadmissible que se subvencionin les escoles de l’Opus, al mateix temps que s’imposa a les escoles públiques un augment d’alumnes per classe i s’acomiada professorat amb l’excusa que no hi ha doblers. I tot això, sabent perfectament que segregar l’alumnat vulnera l’article 84 de LOE, sobre el procediment d’admissió d’alumnes, i ja ha estat rebutjat diverses vegades pel Tribunal Suprem. I acaba:
“Les vertaderes raons d’aquest concert són ideològiques, són reaccionàries, són socialment injustes i no són ajustades a dret.”
Quatre setmanes després, el conseller Bosch és cessat per Bauzá, i el seu lloc és ocupat per Joana Maria Camps. La nova consellera confirma l’adjudicació de sis unitats d’Infantil i dos de Primària als centres del Parc Bit, a través d’una Resolució signada el 5 de setembre. Passa mig any sense novetats.
Però el febrer de 2014 es coneixen dues noves sentències del TSJIB, que resolen els recursos interposats el 2011 i el 2012 per Promociones Educativas S’Embat contra les resolucions denegatòries d’aquells dos anys. Els jutges desestimen les causes de denegació al·legades, reiterant els arguments exposats en les anteriors sentències. No es pot basar la denegació en les dades d’escolarització, ja que els tres centres ja havien accedit al règim de concerts des del curs 2007-2008, i per tant el que sol·licitaven no era una concessió, sinó una pròrroga dels concerts ja atorgats, per a la qual cosa complien les condiciones exigides (arribaven al mínim de 25 alumnes per aula). Per aquesta raó, la justificació de la denegació s’hauria d’haver basat en raons específiques que no fossin aplicables a la resta de centres. Tampoc no es pot al·legar manca de disponibilitat pressupostària, ja que cal que els fons disponibles es reparteixin equitativament entre tots els centres amb dret a percebre’ls, i constituiria una “discriminació intolerable” subvencionar unitats educatives d’altres establiments escolars i no als col·legis Aladern, Aixa i Llaüt. Ni l’existència de places d’escolarització en l’entorn ni la manca de fons públics foren arguments aplicats a altres col·legis. En conseqüència, anul·len les resolucions impugnades, reconeixen el dret de la part actora a la modificació dels concerts aquells dos anys, condemnen l’Administració a abonar l’import corresponent, i li imposen els costs judicials.
La primera d’aquestes sentències (70/2014, de 12 de febrer) té per objecte la Resolució de 22 de juliol de 2011 i reconeix, per al curs 2011-2012, el dret de Promociones Educativas s’Embat a concertar una unitat en P3 i en P4 i dues en P5 a Aladern; una unitat en 3r de Primària a Aixa; i una unitat en 1r, 2n, 3r i 5è de Primària a Llaüt. La segona (97/2014, de 20 de febrer) anul·la la Resolució de 4 de setembre de 2012, i reconeix a la part demandant el dret a concertar, el curs 2012-2013, una unitat de 4rt i de 5è de Primària a Aixa i una de 2n, 3r, 5è i 6è a Llaüt.
El 23 d’abril, una Resolució provisional signada per Bartomeu Isern, nou director general de Planificació, torna a concedir el concert a sis unitats d’Infantil de l’escola Aladern, però també a dues de 2n de Primària a cada un dels altres dos centres. La concessió es justifica en la “continuació dels alumnes a l’etapa”. Ens trobam a finals de setembre i, estranyament, encara no tenim notícies de la Resolució definitiva sobre els concerts, que se sol publicar cada any a primers d’aquest mes i que enguany hauria de recollir l’ampliació a tots els grups de Primària de Llaüt i Aixa, pactada el juliol.
En les sentències dictades el febrer, els magistrats informaven que n’hi cabia recurs de cassació davant el Tribunal Suprem, però Joana Maria Camps no volgué fer ús d’aquest dret, a pesar que hauria tengut altíssimes probabilitats de guanyar, com a l’instant veurem. En canvi, va decidir dedicar una substanciosa suma de cabdals públics al finançament de les escoles unisexuals de l’Opus Dei, al·legant acatament de la legalitat i motius d’estalvi. Unes raons tan estrafolàries, i una conducta tan estranya, que mereixen una explicació.

La LOE, assot de la discriminació sexual

A partir de l’entrada en vigor de la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació (LOE), les escoles concertades no poden discriminar per raó de sexe els estudiants que s’hi vulguin matricular. La doctrina del Tribunal Suprem al respecte és molt clara: els centres docents que optin pel model d’educació diferenciada no poden ser concertats, i per tant no poden ser sostinguts amb fons públics. Es basa en l’article 84 de la LOE, sobre l’admissió d’alumnes en centres públics i privats concertats, que en el seu apartat 3 disposa:

“En cap cas hi haurà discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altre condició o circumstància personal o social.”

(Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació, article 84.3)

S’entén que la discriminació vetada en aquest punt, d’acord amb el títol de la Secció de què forma part, afecta el procediment d’admissió d’alumnes en els centres, i no a una altra cosa. No oblidem aquest detall. De fet, existeix tot un corpus jurídic, format per desenes de sentències de l’Alt Tribunal, que avala l’anterior doctrina.

Una de les pioneres, dictada el 23 de juliol de 2012, refrendada una resolució de l’anterior Executiu càntabre, que havia denegat la renovació del concert a dos centres per admetre només alumnes d’un únic sexe. Sense qüestionar la legitimitat del sistema d’ensenyança diferenciada, el Suprem entén que les ajudes públiques a les institucions que practiquen aquest model educatiu són incompatibles amb la LOE:

“Es obvio, que, previamente, el artículo 84 de la Ley 2/2006 que expresamente se refiere a ‘la admisión de alumnos’ ha excluido de la posibilidad de concertación a los centros de educación diferenciada por sexos, al prohibir (…) la discriminación por sexo (…), existencia de discriminación que es previa al cumplimiento del resto de las condiciones que se exigen para lograr [el concierto].”

“Nadie puso en duda la legitimidad del sistema de educación diferenciada; cuestión distinta es que a partir de la entrada en vigor de la Ley Orgánica 2/2006 sea posible que esos centros privados puedan tener la condición de concertados (…), cuando expresamente en el régimen de admisión de alumnos se prohíbe la discriminación por razón de sexo (…) Y esa imposibilidad de obtener conciertos (…) tampoco perturba ningún derecho constitucional de los padres que conservan el derecho de libre elección de centro y el de los titulares de la creación de centros con ideario o carácter propio.”

(STS 5492/2012, Sala Tercera, resol el recurs de casació interposat per l’associació de pares del col·legi Torrevelo contra una sentència del Tribunal Superior de Justicia en la CA de Cantabria, de 22 de juny de 2011)

A partir d’aquest moment, i fins a dia d’avui, se succeirà una cascada de pronunciaments del Suprem que reiteren la mateixa argumentació. Alguns exemples:

–La STS 5498/2012, dictada al dia següent de la que acabam de presentar, avala la decisió de la Junta de Andalucía de denegar la renovació del concert al col·legi d’educació diferenciada Elcható de Brenes, i anul·la una sentència anterior del Tribunal Superior de Justicia de Andalucía (TSJA), que havia reconegut aquest dret al centre.

–Sis sentències (STS 75/2013, STS 76/2013, STS 77/2013, STS 81/2013, STS 82/2013, STS 84/2013), emeses entre el 21 i el 23 de gener de 2013, refrenden la decisió de la Junta de Andalucía de no subvencionar els centres segregacionistes Ribamar, Molino Azul, Elcható de Brenes, Torrealba, Yucatal, y Zalima, i anul·la anteriors resolucions del TSJA que les reconeixia el dret a la financiació pública.

–La STS 2616/2014, de 23 de juny de 2014, arran d’un recurs interposat per la Confederación Intersindical Galega do Ensino (CIGE), declara la nul·litat d’una Ordre de la Xunta de Galicia en la part que afecta a la concessió d’ajudes als centres unisexuals Peñarredonda, Montespiño, Aloya, Las Acacias i Montecastelo, i anul·la també una sentència del Tribunal Superior de Xusticia de Galicia (TSXG) que havia confirmat la validesa d’aquella Ordre.

–Les STS 3275/2014 i STS 3274/2014, de 16 i 17 de juliol, respectivament, tornen avalar la decisió de la Junta de Andalucía de no establir concerts amb els col·legis Altair, Nuestra Señora de Lourdes i Ángela Guerrero, que segreguen els alumnes per sexe, i anul·la anteriors resolucions del TSJA que havien reconegut el dret d’aquests centres a rebre finançament públic.

Els Tribunals Superiors d’algunes comunitats autònomes no triguen a assumir la nova doctrina jurídica emanada del Suprem:

–El març de 2013, el TSXG ordena a la Xunta de Galicia l’anul·lació dels concerts amb cinc col·legis religiosos que separen els nins per sexes, en resposta a un recurs del Sindicato de Traballadores do Ensino de Galicia (STEG).

· El juny de 2014, el Tribunal Superior de Justicia de Asturias desestima les al·legacions presentades per la societat gestora i les associacions de pares dels col·legis Los Robles i Peñamayor, i assumeix la decisió del Principado de denegar el concert a aquests centres.

A pesar de tota la jurisprudència acumulada, 56 centres educatius que segreguen l’alumnat per sexe continuaran rebent fons públics el curs 2013-2014 per part de les comunitats autònomes de l’Estat. Són 16 col·legis en Catalunya, 11 en Madrid, 7 en el País Valencià, 5 en Euskadi, 5 en Galicia, 3 en Castilla-León, 3 en Navarra, 2 en Balears, 2 en Murcia, un en Cantabria i un en La Rioja. Fins i tot, la Generalitat Valenciana renova per alguns anys més els acords econòmics amb set col·legis segregacionistes relacionats amb l’Opus Dei. La Xunta de Galicia anuncia que anirà reduint aquests tipus de concerts “de forma gradual”, però sense eliminar-los, escudant-se en què la sentència del TSXG “no es ferm” perquè està recorreguda davant el Suprem.

Les comunitats d’Andalucía, Asturias, Aragón, Castilla La Mancha, Extremadura i Canarias són en aquests moments les úniques que no financen amb fons públics els centres que separen nins i nines.

Tot això pareix un contrasentit, ja que la Llei Orgànica educativa vigent entre 2006 i 2013 –la LOE– exclou de manera explícita l’educació diferenciada per sexes dels concerts educatius. Per tant, és evident que no cal renovar l’acord una vegada vençut el termini de l’anterior. Tampoc no procedeix, per la mateixa raó, concedir un nou concert a un centre que no compleix els requisits legals per accedir a les ajudes públiques.

Així doncs, la LOE no qüestiona l’existència de centres privats que diferenciïn el seu alumnat per raó de sexe, però tampoc no admet que aquests centres rebin suport per part dels poders públics. El debat, d’acord amb el dret vigent l’any 2013, no admetia el més mínim dubte. Però llavors arribà la LOMQE.

La LOMQE, silenciosa assassina de paraules

En fer-se públiques les primeres sentències del TS, a finals de juliol de 2012, el Govern de Mariano Rajoy no perd un instant. Ja en el mes d’agost, el ministre Wert deixa caure en una entrevista en la Cadena Ser la possibilitat de canviar la LOE si fos necessari, per tal que els col·legis que separen nins i nines també puguin ser concertats. El ministre d’Educació considera aquesta forma d’educació “compatible amb la no discriminació”, i afegeix que té intenció de mantenir en la futura llei la referència a la discriminació per raó de sexe de l’article 84.3. No podia ser d’altra manera, doncs eliminar-la equivaldria a condemnar tot tipus de discriminacions excepte les basades en raons de gènere, una postura d’impossible defensa que el posaria en situació bastant complicada. Així, el ministre aposta per incloure-hi alguna menció explícita que permeti a aquests tipus de centres rebre fons públics sense entrebancs legals.

José Ignacio Wert complirà la seva paraula. Setze mesos després, en tornar de les festes de Nadal de 2013, ens trobam que la nova Llei Orgánica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa (LOMQE), ja ha entrat en vigor. I, en efecte, la flamant Llei Orgànica d’educació ha deixat intacte l’apartat 3 de l’article 84 de la LOE, però li ha afegit dos paràgrafs que desvirtuen per complet el seu sentit original. El primer paràgraf diu així:

“No constitueix discriminació l’admissió d’alumnes o l’organització de l’ensenyança diferenciades per sexes, sempre que l’ensenyança que imparteixin es desenvolupi d’acord amb el que es disposa en l’article 2 de la Convenció relativa a la lluita contra les discriminacions en l’esfera de l’ensenyança, aprovada per la Conferència General de la UNESCO el 14 de desembre de 1960.”

(Llei Orgánica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa, article 1.60, que modifica l’article 84 de la LOE)

Precisament, aquest és un dels arguments predilectes dels defensors de l’educació diferenciada, com s’ha vist. Si la Convenció de la UNESCO, subscrita per Espanya, no considera discriminatòria la segregació de l’alumnat en funció del sexe, per què hauríem de negar ajudes públiques als centres educatius que la practiquin?

Doncs, perquè el raonament conté alguna trampa. D’entrada, crida l’atenció l’antiguitat del referit document: encara que això no significa necessàriament que sigui obsolet, les societats han canviat molt en el darrer mig segle. A més, la UNESCO es un organisme de Nacions Unides, i no hem d’oblidar que l’educació diferenciada és l’única possible a molts d’Estats, començant per tots els que conformen el món islàmic, que abasten la cinquena part de la població mundial. Però deixem de banda reflexions històriques i culturals, no és aquesta la qüestió.

La qüestió és veure què diu exactament el famós article 2 de la Convenció de 1960, i comprovar si és procedent aplicar-lo en el context que ens ocupa, que és el de l’admissió d’alumnes en els centres educatius sostinguts amb fons públics. L’article descriu una sèrie de situacions que, en “el cas què l’Estat les admeti, (…) no seran considerades com a constitutives de discriminació en el sentit de l’article 1” de la Convenció. Entre aquestes situacions s’hi inclou la “creació o el manteniment de sistemes o establiments d’ensenyança separats per als alumnes de sexe masculí i per als de sexe femení, sempre que aquests sistemes o establiments ofereixin facilitats equivalents d’accés a l’ensenyança, disposin d’un personal docent igualment qualificat, així com de locals escolars i d’un equip d’igual qualitat i permetin seguir els mateixos programes d’estudi o programes equivalents”.

Ens remuntam llavors a l’article 1 esmentat, i llegim:

“Als efectes de la present Convenció, s’entén per ‘discriminació’ tota distinció, exclusió, limitació o preferència, fonamentada en la raça, el color, el sexe, l’idioma, la religió, les opinions polítiques o de qualsevol altra índole, l’origen nacional o social, la posició econòmica o el naixement, que tengui per finalitat o per efecte destruir o alterar la igualtat de tracte en l’esfera de l’ensenyament (…)”

(Convenció relativa a la Lluita contra les Discriminacions en l’Esfera de l’Ensenyança, aprovada per la Conferència General de la UNESCO, 14 de desembre de 1960)

En poques paraules, la Convenció de la UNESCO considera l’educació diferenciada una opció no discriminatòria, sempre que garantesqui la igualtat de condicions entre homes i dones, i no posi un dels dos sexes en situació de desavantatge respecte de l’altre. El sentit del terme “discriminació”, com bé s’assegura de remarcar el document, fa referència a l’usdefruit dels serveis educatius, una precisió important que no hem de perdre de vista. Perquè l’article 84 de la LOE –ara reconvertit en article primer, apartat 60, de la LOMQE– no tracta d’aquesta qüestió, sinó d’una prèvia, que és l’admissió d’alumnes en els centres públics i privats concertats. Es pot invocar el tractat internacional en un context que sigui congruent amb el que explicita el seu primer article, però no en qualsevol circumstància. No en aquesta, certament. Però els redactors de la LOMQE no miren tan prim, i s’aferren al fragment de la declaració de la UNESCO que més els interessa, aïllat del seu context i sentit original. L’operació de maquillatge aportarà una capa de falsa legitimitat a la subvenció pública de les escoles que segreguen per raó de sexe.

Dit d’una altra manera, l’educació diferenciada no té per què ser discriminatòria en el sentit del seu gaudiment en igualtat de condicions a què fa referència l’article 1 de la Convenció de la UNESCO, però sí que ho és des de la perspectiva de les condicions d’admissió a un centre educatiu, que és del que tracta l’article 1.60 de la LOMQE (reformulació del 84 de la LOE).

Per entendre que la qüestió no pot ser d’altra forma, reflexionem sobre els possibles motius de discriminació esmentats en la Llei Orgànica: “naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altre condició o circumstància personal o social.” Finançaria l’Estat centres privats que excloguessin de manera explícita alumnes d’ètnia gitana? Tendria dret a subvenció una escola que no admetés alumnes de religió musulmana? Mereixeria rebre fons públics un col·legi que seleccionàs el seu alumnat en funció de les orientacions polítiques dels seus pares? Podria establir-se concert econòmic amb un centre que rebutjàs els estudiants que no assolissin un determinat nivell de renda?

Llavors, quina diferència hi ha entre aquestes classes d’exclusió i la que afecta les persones per raó del seu sexe? Si una nina no es pot matricular en col·legi perquè és de nins, si un nin no pot ingressar en un col·legi perquè és de nines, tots dos són objecte de discriminació per raó de sexe. De la mateixa manera que seria discriminatòria per motius religiosos una escola que només admetés alumnes de confessió catòlica, protestant, musulmana o jueva. L’admissió d’alumnat en funció del sexe tal vegada no sigui discriminatòria en el sentit de l’article 1 de la Convenció de la UNESCO, però sens dubte sí que ho és en el que ara ens ocupa, que és el de l’article 1, apartat 60, de la LOMQE vigent.

En cas contrari, si la qüestió de gènere es pogués tractar de manera especial, com es pretén, el més natural seria suprimir simplement la referència al sexe en el text legal, sense necessitat d’afegir-hi cap aclariment. Admetre explícitament la possibilitat de subvencionar amb fons públics l’educació diferenciada té el mateix efecte que la simple eliminació de la paraula “sexe” en el text final. Això darrer seria més senzill i honest, però té l’inconvenient què quedaria bastant lleig. Solució: si no podem suprimir les paraules, canviarem els seus significats, que és una manera més silenciosa de matar-les. Dictarem per decret el sentit que ens convengui del terme “discriminació”, i problema resolt. Així, els legisladors poden proclamar el seu rebuig a la discriminació per motius de sexe al mateix temps que li faciliten el pas per una porta de darrere.

Cert que el paràgraf de la LOMQE que estam comentant és un afegitó incoherent, que contradiu el propi esperit de la llei. Però després de tot, és paraula de llei. I disposa clarament que les administracions educatives podran signar concerts econòmics amb les escoles d’educació diferenciada, sempre que nins i nines rebin classe en condicions equivalents.

Ara bé, significa això que l’Administració hagi de concedir per força concerts econòmics als centres que segreguen per raó de sexe?

En absolut. També en aquest punt el Tribunal Suprem ha dit la seva.

Però no han mort les idees

El març de 2004, la Junta de Castella i la Manxa promulga diverses normes que impedeixen la concertació dels col·legis que segreguin els alumnes per sexe. La Confederación Española de Centros de Enseñanza (CECE) n’interposa recurs contenciós administratiu davant el Tribunal Superior de Justicia de Castilla La Mancha (TSJCLM). El novembre del mateix any, aquest Tribunal estima parcialment el recurs de CECE, en entendre produïda la vulneració del dret fonamental de llibertat de creació de centres docents i llibertat de ensenyança, reconeguts en l’article 27. 1 i 6 de la Constitució, i declara nuls diversos articles de la referida normativa. La Junta recorre la sentència en cassació davant el Tribunal Suprem.

Quatre anys després, el 16 d’abril de 2008, l’Alt Tribunal emetrà el seu veredicte: anul·la la sentència del TSJCLM, i reconeix la potestat de les comunitats autònomes per a fixar la coeducació com a requisit d’accés als fons públics, sense que això suposi una vulneració del dret a la llibertat d’ensenyança. Es basa en l’article 27 de la Constitució:

“El sistema de educación diferenciada, en lo que se refiere a los centros concertados, no forma parte del contenido esencial del derecho a la dirección que corresponde a sus titulares como una manifestación del derecho a la libertad de enseñanza reconocida en el artículo 27 CE.”

“El sistema de enseñanza mixta, en el caso de los centros concertados, es una manifestación o faceta más de esa competencia sobre la admisión del alumnado que corresponde a la Administración educativa que financia dichos centros concertados; esto es, forma parte de esa intervención estatal que limita el derecho de dirección en los centros privados que reciben ayudas públicas en virtud de lo establecido en el artículo 27.9 CE»

(STS 2370/2008, Sala Tercera, resol el recurs de cassació interposat per la Junta de Castilla La Mancha contra una sentència de 17 novembre de 2004 del Tribunal Superior de Justícia en la Comunitat)

L’11 de juliol, una nova sentència de la mateixa Sala (STS 3867/2008), en ocasió de resoldre un altre recurs presentat contra una resolució del TSJCLM en 2004, es pronuncia en el mateix sentit. Sentències posteriors reiteraran idèntics arguments, configurant un cos doctrinal que podem sintetitzar així:

–L’Administració que finança els concerts educatius és competent per exigir el requisit de la coeducació o educació mixta als centres sostinguts amb fons públics.

–El model educatiu unisexual no forma part del contingut essencial del dret dels titulars dels centres concertats a la llibertat d’ensenyança.

–Per tant, l’exigència de la coeducació per accedir al sistema de concerts educatius no vulnera aquest dret, protegit per l’article 27.1 CE.

La doctrina del TS és, doncs, una interpretació de l’article 27 de la Constitució, que reconeix la llibertat d’ensenyança i el dret a l’educació. I que també imposa als poders públics les obligacions de garantir aquest drets i llibertats, i d’ajudar –s’entén que fonamentalment a través de mitjans econòmics– els centres educatius que verifiquin certs requisits fixats per llei:

“Els poders públics ajudaran els centres docents que reuneixin els requisits que la llei establesqui.”

(Constitució Espanyola, article 27.9)

És clar que la Constitució no diu expressament que les administracions educatives puguin exigir la coeducació als centres sostinguts amb fons públics. Però totes aquestes administracions –els executius de les Comunitats Autònomes excepte Ceuta i Melilla, i el Govern d’Espanya– tenen competències per a regular per llei els requisits d’accés als concerts que financen amb els diners dels contribuents. I res no s’oposa a que la coeducació sigui un d’aquests requisits.

Sembla, doncs, fora de dubte que l’actual Govern de les Illes Balears, a l’empara de les referides sentències del TS, que són tres anys anteriors a la seva presa de possessió, hauria pogut evitar el sosteniment de les escoles elitistes i segregacionistes de l’Opus Dei amb diners públics. Hauria bastat incloure-hi el requisit de la coeducació en les ordres d’establiment i renovació de concerts que anualment dicta la Conselleria d’Educació. De fet, l’anterior Govern del Pacte va seguir aquesta via el mateix any 2008, i per cert amb molt mala fortuna, com s’ha vist, a causa d’un imperdonable defecte de forma.

Fora de dubte sí, però no ho tenen tan clar els autors de la LOMQE. Ha arribat el moment de treure a rotlo el segon paràgraf afegit a l’article 84.3 de la LOE, que diu així:

“En cap cas l’elecció de l’educació diferenciada per sexes podrà implicar per a les famílies, alumnes i centres corresponents un tracte menys favorable, ni un desavantatge, a l’hora de subscriure concerts amb les Administracions educatives o en qualsevol altre aspecte. A l’efecte, els centres hauran d’exposar en el seu projecte educatiu les raons educatives de l’elecció de l’esmentat sistema, així com les mesures acadèmiques que desenvolupen per tal d’afavorir la igualtat.”

(Llei Orgànica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa, article 1.60, que modifica l’article 84 de la LOE)

La primera frase pareix entrar en contradicció directa amb la doctrina del TS sobre la competència de les diverses administracions educatives per a incloure la coeducació entre les condicions d’accés al règim de concerts. La denegació de les ajudes públiques als centres docents unisexuals es pot interpretar com un tracte desfavorable respecte dels centres mixtos. En aquest cas, ens trobam davant un conflicte jurídic, que tal volta haurà de ser abordat en algun moment pel Tribunal Constitucional. La segona frase redunda simplement en la condició d’equitat sexual exigida per Convenció de la UNESCO al model d’educació diferenciada. Sembla evident que la inclusió d’aquest paràgraf no té més objectiu que el de blindar i fer obligatori el sistema de finançament dels centres docents unisexuals autoritzat en el paràgraf immediatament anterior.

Sigui com sigui, la doctrina del Suprem se sustenta directament en una lectura de l’article 27 de la Constitució, per tant és immune al canvi normatiu que suposa l’entrada en vigor de la LOMQE. Aquella és una norma de rang superior, i el corpus de sentències del TS proporciona prou cobertura legal a qualsevol comunitat autònoma que opti per negar subvencions a les escoles que segreguen per raó de sexe. És una decisió política, no subjecta avui per avui a cap imperatiu legal, i així ho han entès altres governs autonòmics, que segueixen apostant pel requisit de la coeducació per accedir al règim de concerts.

El Govern de les Illes Balears, o no ho entén, o no ho vol entendre. En el primer cas, dóna mostres d’incompetència; en el segon, de mala fe. Clar, però, que aquestes dues interpretacions no són mútuament excloents.
Les mentides, els fets, i una reconstrucció

Començarem amb les mentides. Tot i que se n’han dit moltes en relació a les escoles segregacionistes sexuals, aquí només ens interessen les formulades durant la present legislatura pels principals responsables educatius, nacionals i autonòmics. Encara així, la llista és llarga, però ens bastarà amb una mostra reduïda de falsedats a càrrec de tres autors bastant prolífics en el gènere:

La concertació de sis aules d’Educació Infantil al col·legi Aladern es justifica pel volum d’alumnat matriculat en aquest centre i per les necessitats d’escolarització de la zona (Rafel Bosch, maig de 2012).
L’educació diferenciada no és discriminatòria en el sentit de l’article 84.3 de la LOE (José Ignacio Wert, agost de 2012).
El Govern, en lloc de recórrer les sentències del TSJIB, ha decidit concertar tots el grups d’Educació Primària del Parc Bit per tal d’estalviar diners a les arques públiques (Joana Maria Camps, juliol de 2014).
Però hem gratat just una mica sota les versions oficials i trobam una realitat ben distinta, que es pot resumir en mitja dotzena d’evidències. Les tres primeres ja s’han acreditat suficientment:
1. El Tribunal Suprem ha declarat de manera reiterada que el sosteniment amb fons públics dels centres d’educació diferenciada és incompatible amb la LOE; en conseqüència, ha estimat tots els recursos contraris a la concessió d’aquestes ajudes per part de les administracions amb competències en matèria educativa. 2. El Tribunal Suprem ha reconegut la potestat de les administracions educatives per a exigir la coeducació com a requisit d’accés al règim de concerts, i basa aquesta doctrina en la Constitució; per tant, és independent del canvi normatiu introduït per la LOMQE.
3. La nova redacció de l’article 1.60 de la LOMQE pretén fer prescriptiu per a les Comunitats Autònomes el finançament dels centres segregacionistes sexuals; aquesta disposició és contrària a l’esperit no discriminatori del referit article, i a més entra en conflicte amb la doctrina del Suprem.

La resta de fets rellevants al cas encara s’han de documentar una mica:

4. Els col·legis del Parc Bit no cobreixen cap necessitat d’escolarització de la zona on s’ubiquen.

El complex educatiu es localitza en terreny rústic, en mig d’una zona despoblada. Els nuclis habitats més propers són Establiments i Son Sardina; ambdues poblacions allotgen un col·legi públic (CEIP Establiments i CEIP Maria Antònia Salvà), al qual s’afegeix un centre concertat d’Educació Infantil (CEI Pureza de María) en el primer cas. Qualsevol nin de la zona pot trobar plaça escolar en la seva pròpia localitat, sense necessitat de desplaçar-se a un altre lloc.

El propi conseller Bosch reconeixia aquesta obvietat en la Resolució de 22 de juliol de 2011, encara que mig any després canviàs curiosament d’opinió. Les dades de matriculació del curs 2012-2013, facilitades per la pròpia Conselleria a la diputada Conxa Obrador, confirmen el paper irrellevant que els centres del Parc Bit desenvolupen en l’escolarització local: dels 131 alumnes matriculats aquell curs en Educació Infantil a Aladern, només 24 vivien en la zona B. A més, cal recordar que aquesta és una de les tres zones escolars en què es divideix Palma, i que arriba fins als carrers General Riera i Eusebi Estada, en ple nucli urbà. Es dedueix que, si aquests 24 alumnes procedien de tota la zona B, només una reduïda part dels mateixos, si de cas, devien residir en les immediacions del Parc Bit.

5. En aquestes escoles, bona part de les aules no arriben al mínim nombre d’alumnes legalment exigible als centres educatius sostinguts amb fons públics.

També aquesta conclusió es pot desprendre de les dades de matriculació facilitades per Rafel Bosch. El curs 2012-2013, com s’ha vist, 131 alumnes ocupaven les sis aules d’Aladern, lluny de les 150 matrícules necessàries per concertar les sis unitats (a un mínim de 25 alumnes per aula).

La mateixa idea s’extreu de la lectura de les sentències del TSJIB. Els magistrats del Tribunal, després de revisar les dades de matriculació en els tres centres, no reconeixen dret de concert a aquelles unitats que no assoleixen el nombre mínim d’alumnes. I podem comprovar, a partir de la taula següent, que els grups per sota d’aquest mínim són nombrosos:

Curs

Taula 1. Unitats amb dret a concert, segons el TSJIB

Aladern

Llaüt

Aixa

Nivell

EI3

EI4

EI5

EP1

EP2

EP3

EP4

EP5

EP6

EP1

EP2

EP3

EP4

EP5

EP6

2007-2008

2

2

1

1

1

0

0

0

0

0

0

0

0

0

0

2008-2009

1

2

1

0

1

0

0

0

0

0

0

0

0

0

0

2011-2012

1

1

2

1

1

1

0

1

0

0

0

1

0

0

0

2012-2013

?

?

?

1

1

1

0

1

1

0

0

0

1

1

0

Es pot apreciar que el curs 2011-2012, amb el complex educatiu en ple funcionament, dos nivells de Primària de Llaüt i cinc d’Aixa no tenen prou alumnes per a poder ser concertats. El mateix passa el següent curs amb un nivell del primer col·legi i quatre del segon.

No hi ha dubte que els centres no han pogut atreure suficient alumnat per a justificar el seu sosteniment amb fons públics, i que moltes de les seves aules romanen mig buides. Ens convencerem definitivament d’aquesta realitat visitant les webs dels col·legis, on s’exposen àlbums de fotos dels alumnes. Algunes mostres procedents d’Aixa: 5è de Primària del passat curs, 22 nines; graduació en ESO de la segona promoció, 11 alumnes; primera promoció de Batxillerat, 9 estudiantes… Així podríem seguir.

6. La concertació de grups en els centres Aixa i Llaüt, des de que està en mans de l’actual consellera, avança a un ritme accelerat: aquest curs s’ha multiplicat per cinc respecte del passat, i en un futur no molt llunyà està previst que s’estengui a tota l’Educació Secundària.

L’acceleració del ritme de concerts es pot observar amb tota claredat en la taula que segueix:

q2

Es passa de cap concert a inici de legislatura a sis unitats el següent any, seguit d’un petit increment de dues unitats el curs 2012-2013, la darrera concessió atribuïble al conseller Bosch. Després de l’arribada de Joana Maria Camps a Educació, la concertació de grups es dispara, de 8 a 16 unitats, per a cobrir d’una sola tacada tota la Primària.

Ja tenim un bon nombre de peces, les suficients per atrevir-nos a una primera reconstrucció del trencaclosques. Comencem per una retrospectiva.

Jaume Matas apadrina la creació del complex escolar promogut per la Fundació Educació i Família Illes Balears. Els seus motius personals se’ns escapen, però probablement tenguin més a veure amb el desig de surar que amb les conviccions religioses. En qualsevol cas, la diligent intervenció del president balear és una mostra de la influència que pot exercir l’Obra en les altes cimeres de poder polític. Matas concedeix sòl públic a preus irrisoris a la Fundació, i es compromet a subvencionar-li els seus serveis educatius, no certament in saecula saeculorum, però sí al manco fins a l’any 2018.

El canvi polític, amb l’arribada del Pacte al Govern balear, avorta l’operació. L’executiu de Francesc Antich es resisteix amb dents i ungles a concertar amb les escoles segregacionistes. Les hi denega persistentment totes les sol·licituds, i dicta una Ordre que exclou dels concerts els centres d’educació diferenciada, recolzant-se en les referides sentències del TS de 2008. Però la consellera Bàrbara Galmés actua de manera poc hàbil, i tant l’Ordre com les resolucions denegatòries seran anul·lades pel TSJIB.

El retorn del Partit Popular al poder autonòmic, amb un Govern presidit per José Ramón Bauzá, al principi no suposa grans canvis en les relacions del complex educatiu del Parc Bit amb l’Administració. El nou conseller d’Educació, Rafel Bosch, també denega inicialment la subvenció als tres centres. És una decisió molt raonable, ja que que les necessitats d’escolarització en la zona estan més que cobertes, i aquest és el motiu principal que al·lega Bosch. Però les sentències del TSJIB de 28 de setembre de 2011 i de 6 de març de 2012, encara que relatives a la legislatura anterior, reconeixen el dret d’aquests centres a concertar algunes unitats. El conseller rectifica, i el maig de 2012, a pesar del panorama de difícils equilibris pressupostaris que ha d’afrontar, autoritza la concertació de sis aules d’Infantil amb el centre Aladern, tot i saber que la població escolar de la zona no les necessita, i a pesar que algunes d’aquestes unitats no arriben al nombre mínim d’alumnes exigit per llei.

Després d’aquest canvi de criteri, sembla que la idea del conseller era fer extensius els concerts als cursos de Primària dels col·legis Aixa i Llaüt, de manera progressiva i a raó d’un nivell per any. Així es dedueix de les resolucions relatives a concerts dels següents anys: 6 unitats a Aladern i una de 1r de Primària a Aixa i Llaüt el curs 2013-2014, que l’abril de 2014 –ja sota el mandat de la penúltima titular d’Educació– s’amplia a 2n de Primària en vistes al curs 2014-2015. Però sobtadament, a mitjans juliol de 2014, la consellera Camps canvia els plans inicials, i decideix completar l’ampliació del concert a tota Primària d’un sol cop, de manera que en el present curs les escoles del Parc Bit ja tenen finançats amb fons públics tots els seus grups de 1r a 5è de Primària, amb el compromís d’ampliació futura a 6è de Primària i a Secundària.

La decisió implica un cost per a les arques públiques proper al milió d’euros anuals, a part dels més de 600.000 euros destinats a finançar el concert de les unitats d’Infantil i primer cicle de Primària prèviament concedits, i sense comptar les despeses que ocasionarà més endavant l’extensió del concert a Secundària. Però s’intenta presentar com una mesura d’estalvi, que evitarà el pagament de les indemnitzacions pels grups no concertats els cursos 2011-2012 i 2012-2013, ordenades pel TSJIB. Ara bé, ja hem vist que, en circumstàncies idèntiques, el Tribunal Suprem ha estimat tots els recursos de cassació presentats per diverses administracions educatives, anul·lant en conseqüència les sentències adverses dels respectius tribunals superiors de justícia. Així doncs, si el Govern de les Illes Balears hagués recorregut les sentències del TSJIB davant el Suprem, tendria totes les probabilitats de guanyar, evitant així qualsevol despesa en concepte d’indemnització a les escoles del Parc Bit.

És més, el Govern de les Illes Balears també es podria negar a subvencionar en el futur aquests centres mentre mantenguin la discriminació sexual d’accés, emparant-se en la seva potestat per a exigir-les el requisit de la coeducació, també reconeguda pel TS sobre la base de l’article 27 CE. En definitiva, tant la negativa a recórrer les sentències del TSJIB com l’admissió en el règim de concerts dels centres gestionats per Promociones s’Embat, S.A., són decisions polítiques, fruits d’una aposta decidida per finançar, a costa dels contribuents, un model d’escola elitista que practica la discriminació sexual, controlat per un poderós i tèrbol grup de pressió amb els trets propis d’una secta, que destina els centres educatius a l’adoctrinament i la formació dels seus futurs membres.

I aquesta és, precisament, la clau que explica la política de concerts seguida pels dos darrers executius conservadors –el de Jaume Matas i el de José Ramón Bauzá– de la nostra Comunitat. Després del canvi de tendència que acompanyà els anys del Pacte i el primer de Rafel Bosch, s’arriba a un punt d’inflexió, que podem situar en el juliol de 2012, quan el Tribunal Supremo declara l’ensenyança diferenciada incompatible amb el règim de concerts educatius. La jerarquia de l’Opus Dei veu perillar les fonts de finançament de la seva xarxa escolar espanyola, i comença a moure peces. L’entramat d’escoles és vital pel futur de l’Obra, per diverses raons. En primer lloc, perquè els seus alumnes, d’adults, nodriran l’organització i li aportaran sàvia nova, assegurant-ne la pervivència. Però també, i sobretot, perquè aquesta xarxa està concebuda com un viver de futurs dirigents, que han d’ocupar llocs clau en l’administració, en la magistratura, en el món de les finances, en els mitjans de comunicació…

Opus Dei mou alfil. Ja hem vist que el ministre Fernández Díaz és membre supernumerari de l’organització. I el Govern espanyol, en conjunt, també hi simpatitza, ja que tot d’una en conèixer les sentències del Suprem, el titular d’Educació –sense vincles coneguts amb l’Opus Dei– anuncia que la futura Llei Orgànica d’educació farà possible la concertació dels centres d’ensenyança diferenciada. Un any i mig desprès, la LOMQE no tan sols la fa possible, sinó què també la intenta fer obligatòria.

Aquests moviments no trigaran a propagar-se a escales locals. El president Bauzá sap que Govern de Mariano Rajoy veurà amb bons ulls que doni una mà als col·legis del Parc Bit, i dicta algunes indicacions en aquest sentit al seu conseller d’Educació. Rafel Bosch rectifica els seus plans inicials, i atorga un primer concert als grups d’Infantil d’aquells centres, amb la idea d’anar-lo ampliant progressivament, a raó de dos unitats (un nivell educatiu) per any.

El pla del conseller Bosch no era admissible de cap de les maneres, per no estar justificat en necessitats d’escolarització, ser il·legal en el compliment de les ràtios mínimes, i contrari a l’article 84 de la LOE, vigent en aquells moments. Però encara el podem qualificar de moderat, a la vista del que vingué després. Amb la caiguda de Bosch s’esfumà tota traça de moderació en la agressiva política educativa del Govern de les Illes Balears. La nova consellera –segons pròpia confessió, profundament desconeixedora del món educatiu– es limita a signar totes les decisions dictades per tercers. Si Joana Maria Camps havia cedit a totes les pretensions d’un lobby local de baixa estofa com és el Círculo Balear, per què no havia de doblegar-se submisa a les exigències d’una organització internacional tan temible com la Prelatura de l’Opus Dei, protegida pel propi Govern espanyol?

José Ramón Bauzá vol ser grat al president Rajoy: s’afanya com ningú en seguir el seu receptari econòmic, i sempre que pot braveja en la seva presència d’haver estat el primer en atrevir-se a eliminar l’anomenat sistema d’immersió lingüística. La consellera Camps desitja ser ben vista pel president Bauzá i també pel ministre Wert, amb qui s’ha entrevistat en diverses ocasions, sempre en actitud reverencial i aduladora. El president Rajoy i el seu Gabinet volen finançar amb diners públics els centres educatius que separen nins i nines… La conclusió cau pel seu propi pes.

Queda per aclarir com se les enginyà la ruïnosa empresa Promociones Educativas s’Embat, S.A., que amb prou feines aconseguia alumnat suficient per a ocupar a la meitat de la seva capacitat els centres que gestionava, per a sobreviure i surar durant els darrers set anys. A part de la protecció material prestada pels seus guies espirituals, pels seus benefactors al front de governs locals i, naturalment, pel centenar llarg de devotes i perseverants famílies que escolaritzen els fills en els seus centres, la resposta està en la sòlida i eficaç estratègia concebuda pels serveis jurídics de l’entitat gestora.

En vista que la majoria d’aules del complex educatiu no disposaven d’alumnat suficient pel accedir al règim de concerts, s’optà per la consolidació progressiva de drets, partint d’una base reduïda, però que possibilitàs la renovació en pràcticament qualsevol circumstància, amb l’excusa d’evitar perjudicis a l’alumnat matriculat. Així, a partir de la primera sentència reconeixedora de drets de setembre de 2011 (cinc unitats d’Infantil i dues de Primària), en la resta de causes es jutja la pròrroga, no la concessió, d’un concert educatiu, com en cada una d’aquestes ocasions ens recorden els magistrats del TSJIB. I en nom de l’interès dels alumnes es pot justificar la renovació del concert d’unitats que no assoleixin les ràtios mínimes, al·legant que, en cas contrari, els nins s’haurien de canviar de centre.

La darrera jugada dels gestors, aprofitant les sentències de febrer de 2014 i la disposició complaent del president balear i la seva consellera per obtenir d’una sola tacada la concertació de tots els grups de Primària i el compromís de futur finançament de la Secundària, remata l’operació financera. Per desig de José Ramón Bauzá, haurem de pagar entre tots les luxoses escoles de l’Opus Dei, on són formats amb els millors mitjans i adoctrinats en les pitjors intoleràncies nins i nines per separat, en grups selectes i reduïdíssims, dues o tres vegades més petits que les massificades aules de l’escola pública.

La Prelatura de l’Opus Dei dispensa sobre un grup privilegiat els seus serveis espirituals, materialment sufragats per tots els contribuents a la Hisenda pública.

L’excel·lència sigui amb els estudiants del Parc Bit, destinats als més alts càrrecs de responsabilitat econòmica i política. Una excel·lència que els seus benestants pares no pagaran de la seva butxaca, sinó que les serà proporcionada de franc pel Govern de les Illes Balears, a costa de despullar els humils.