Dossier: Tretze Mesos

Tretze mesos

Tretze mesos després, els expedients disciplinaris als tres directors dels instituts de Maó continuen sense tancar-se. Continuam esperant, quan fa un any que la consellera Camps es comprometé davant els representants sindicals a accelerar-ne la resolució. I això que fa vuit mesos que l’instructor presentà al cap d’Inspecció Educativa les propostes de resolució; i set mesos que foren comunicades als interessats…

A què espera la Conselleria d’Educació per tancar el cas? Fetes totes les diligències, presentades totes les al·legacions, amb una proposta damunt la taula, quant de temps necessita Joana Maria Camps per adoptar-ne una decisió? Per què no respon les sol·licituds d’immediata resolució dels expedients que cada mes li expressen per escrit els tres directors expedientats? És admissible que respongui amb evasives quan és interpel·lada en seu parlamentària?

Antoni Morante, president de l’Associació de Directors d’Ensenyament Secundari de Mallorca (ADESMA), ens proporciona una explicació molt convincent: “La Conselleria no s’atreveix a tancar els expedients perquè sap que, a partir d’aquí, hi haurà els corresponents recursos als tribunals” (entrevista a Ara Balears, 6 de juliol de 2014).

Com que un expedient disciplinari no es pot mantenir obert in aeternum, sinó que té data de prescripció, i com que els directors expedientats han assegurat en més d’una ocasió que estan esperant que es tanqui la via administrativa per encetar la penal, i demandar la consellera i alguns membres del seu equip per prevaricació, la perspectiva de veure Joana Maria Camps i Guillem Estarelles declarant com a imputats davant els tribunals podria cobrar forma abans que acabi la legislatura.

Ara bé, de què pot tenir por la Conselleria d’Educació?

Ho entendrem després de repassar els detalls del cas.

Antecedents

La història arranca el juny de 2013. Per exigències del Decret de trilingüisme (Decret 15/2013), els centres educatius de les Illes estan lliurats a la ingrata tasca d’elaborar els seus projectes de tractament integrat de llengües. Uns projectes en els quals ningú creu, però que s’han de fer per imperatiu legal, a corre cuita, amb uns marges d’autonomia molt limitats, sense orientacions clares, i comptant només amb els propis recursos. Abans del dia 20, han d’estar aprovats pels consells escolars dels centres.

La majoria de les escoles i instituts opten per dissenyar els projectes lingüístics a partir d’una segona via també contemplada en el propi Decret. L’article 20 d’aquesta norma permetia fer “una distribució horària de les llengües objecte d’ensenyament diferent”, sempre que s’acomplissin algunes condicions: impartir almenys una àrea no lingüística en cadascuna de les tres llengües, justificar adequadament el projecte, aprovar-lo en el Consell Escolar del centre per majoria de dos terços, i exposar-lo a una consulta no vinculant a les famílies.

Així, els tres instituts maonesos, com la major part dels centres educatius de l’arxipèlag, s’acullen a aquesta possibilitat. Dia 14, l’IES Joan Ramis i Ramis presenta al Departament d’Inspecció Educativa (DIE) el seu projecte de TIL d’acord amb l’article 20 del Decret de trilingüisme. Dia 19, fan el mateix els IES Cap de Llevant, i Pasqual Calbó i Caldés. Els textos són revisats, entre altres centenars de semblants, pels inspectors d’Educació. A finals de mes, els directors dels centres reben una instrucció signada per Guillem Estarelles en què se’ls insta a restar a disposició d’Inspecció “durant el temps indispensable el mes de juliol per si s’ha de realitzar alguna diligència relacionada amb el projecte de tractament integrat de llengües”.

I en efecte, durant el mes de juliol el DIE es veu obligat a practicar moltes diligències. En aquests moments, Educació no facilita dades sobre el nombre de projectes que han rebut observacions de disconformitat per part d’Inspecció –i per tant, hauran de ser reelaborats–, però se sap que són nombrosos. Dia 18, un requeriment del secretari autonòmic obliga els directors de tots aquests centres a convocar els òrgans competents per a la modificació del projecte, amb la proposta de les modificacions indicades pel DIE.

Dia 24, Inspecció notifica als tres instituts de Maó diverses esmenes als seus projectes, i dóna als directors un termini de cinc dies per presentar una nova proposta, amb les correccions incorporades, a la Comissió de Coordinació Pedagògica (CCP) i al Consell Escolar. Així ho fan els tres directors.

El 30 de juliol, les CCP dels tres centres debaten les propostes presentades per l’equip directiu i decideixen rebutjar-les i no introduir cap esmena en els projectes de TIL. El mateix acord adopten hores després els respectius consells escolars. Els tres directors, Rafel Andreu (IES Pasqual Calbó), Jaume Bonet (IES Cap de Llevant) i Margalida Seguí (IES Joan Ramis), registren sengles escrits en la Conselleria d’Educació on expliquen aquests fets i es declaren incapacitats legalment per a modificar de manera unilateral el contingut del projecte lingüístic en contra del criteri expressat pel Consell Escolar del centre. S’emparen en la LOE, encara vigent, i en el propi Decret de trilingüisme. I es mostren crítics respecte de certes instruccions dictades pel secretari autonòmic el mes de maig, que, amb l’objectiu d’establir un equilibri aritmètic entre les dues llengües oficials, fixaven una sèrie de restriccions a la distribució horària no contemplades en el propi Decret. Aquestes consideracions s’expressen de manera idèntica en els tres escrits:

Entenem que les Instruccions del secretari autonòmic ultrapassen el marc del Decret 15/2013, introduint innovacions reglamentàries fora de l’àmbit competencial d’unes instruccions, i que per tant constitueixen un acte administratiu anul·lable.

En qualsevol cas, l’aprovació i per tant la modificació del projecte de tractament integrat de llengües és competència del Consell Escolar del centre. En primer lloc en compliment de la Llei orgànica d’Educació 2/2006, de 3 de maig, atès que el projecte de tractament integrat de llengües forma part del Projecte Educatiu del Centre; i en segon lloc, perquè així ho estableix el mateix Decret 15/2013. Per tot això, l’Equip Directiu no té capacitat legal per dur a terme la modificació requerida del Projecte de Tractament Integrat de Llengües.”

La majoria dels centres educatius de les Balears es troben a finals de juliol de 2013 en la mateixa situació que els instituts maonesos, amb un projecte lingüístic aprovat pel Consell Escolar però vetat per Inspecció, i un altre d’alternatiu, proposat per la direcció del centre a instàncies del DIE però no aprovat pel Consell Escolar. La Conselleria d’Educació es resisteix a facilitar-ne les dades, i haurem d’esperar mesos per saber el nombre de centres que es troben, l’estiu de 2013, en aquestes circumstàncies. Guillem Estarellas farà públiques finalment les xifres en una roda de premsa celebrada el 18 de desembre: a 31 de juliol, només el 41% dels projectes revisats havien rebut la conformitat (106 sobre un total de 258 centres, públics i privats). Concretament, en el cas dels instituts de Secundària, la proporció de projectes “conformes” no arriba en aquests moments al 9% (6 sobre 46).

Incoació

El darrer dia de juliol, una nota de premsa de la Conselleria d’Educació anuncia que “lamentablement s’ha vist obligada a incoar un expedient disciplinari als directors” dels tres centres maonesos “per desobediència oberta a les ordres o instruccions d’un superior”. La falta que se’ls imputa està tipificada com a molt greu, i ve acompanyada d’una “mesura cautelar de suspensió provisional de funcions i sou amb caràcter immediat”. La nota recorda que els directors, a més de ser funcionaris, “són els representants de l’administració educativa als centres i tenen l’obligació de complir i fer complir la normativa vigent”. I avisa que farà aplicar en els tres instituts, per al curs 2013-14, els projectes de TIL rectificats pel DIE i no aprovats pels respectius consells escolars.

El text justifica ambdues mesures en la preservació de “l’estabilitat del sistema educatiu i els drets dels alumnes, que, en cap cas, es poden veure afectats per una situació generada per una minoria del professorat”; així com en la necessitat d’evitar “la inseguretat jurídica que genera el fet que una minoria dels centres educatius balears no hagi aprovat el projecte lingüístic adient, com sí que ho ha fet, a hores d’ara, la gran majoria”. La Conselleria diu mostrar-se “oberta al diàleg per aconseguir, entre tots, millorar el sistema educatiu, sempre sense sortir de la línia política aprovada majoritàriament a les urnes que aposta per una educació trilingüe”. A la vista dels fets, la frase pareix un sarcasme.

Dia primer d’agost, Joana Maria Camps, de visita a les obres d’una escola menorquina, insisteix a legitimar les seves polítiques per invocació de les urnes, i abunda en els mateixos arguments. Diu que “s’ha vist forçada” a suspendre de feina i sou els directors perquè “són representants de l’Estat i han de complir la normativa”. Dia 2, Núria Riera, la portaveu del Govern, proporciona algunes dades addicionals: els directors han estat expedientats per “haver incomplert les ordres dictades pel secretari (autonòmic d’Educació)”, i es nomenaran nous responsables en els instituts de Maó. També deixa caure l’amenaça què s’actuarà de la mateixa manera en tots aquells centres que es vegin afectats per l’incompliment del decret de trilingüisme. “La llei està per damunt de les opinions personals dels directors”, sentència.

Una setmana més tard, es fa efectiva l’anunciada imposició dels projectes lingüístics de la Conselleria en els tres instituts de Maó. El 8 de juliol, el BOIB publica tres resolucions signades per Guillem Estarellas que obliguen els equips directius dels tres centres a aplicar els projectes esmenats per Inspecció Educativa. Admeten que els directors assumiren les esmenes del DIE, però els consells escolars dels centres les rebutjaren. I, com que no aprovaren un projecte alternatiu, “per analogia”, s’apliquen les polèmiques instruccions del secretari autonòmic, i s’imposen els projectes modificats i rebutjats pels consells escolars. Però clar, hi ha un detall fastigós: la competència per aprovar aquests projectes correspon al Consell Escolar de cada centre, d’acord amb la normativa vigent –parlam d’una època prèvia a la LOMCE–, de manera que es fa necessari justificar la usurpació de les funcions d’aquest òrgan representatiu per part del secretari autonòmic. Això no és un problema pels serveis jurídics d’Educació, sempre es poden invocar béns superiors, que han de ser protegits: en aquest cas, s’al·leguen el principi de seguretat jurídica i el dret a l’educació. Les resolucions conclouen, amb tota naturalitat, que, per tal de fer efectiu l’exercici d’aquest dret, “esdevé necessari garantir l’aprovació del projecte TIL” en els tres centres.

S’intenta presentar l’obertura dels procediments disciplinaris com una decisió tècnica, de la qual es fa responsable el cos d’inspectors. El 30 d’agost, Núria Riera afirma que els expedients no s’han obert per iniciativa de la Conselleria, sinó a instàncies del DIE. A més, censura l’actitud d’aquells que fan campanya a favor de la reincorporació dels directors al seu lloc de feina; considera aquesta demanda “poc respectuosa i irresponsable” perquè suposa “qüestionar la tasca de la Inspecció Educativa”. Tampoc no es priva en aquesta ocasió la portaveu de complementar les seves paraules amb una pinzellada de cinisme, i afegeix que, en relació a l’aplicació del TIL, la Conselleria es mostra “dialogant amb tots els sectors afectats”.

Però l’endemà, l’Associació d’inspectors d’Educació (ADIDE) desmenteix en un comunicat les declaracions de Riera: “a hores d’ara”, asseguren, “cap inspector d’educació ha fet cap proposta d’obertura d’expedient disciplinari a cap director de centre docent”. I afegeixen, amb certa ironia, que “és d’agrair” que la portaveu del Govern demani que es respecti la seva tasca i l’autoritat que mereix.

Instrucció

La tramitació dels expedients segueix el seu curs, l’instructor designat practica interlocutòries i altres diligències. Per la seva part, Margalida Seguí, Rafel Andreu i Jaume Bonet presenten, dia 26 d’agost, un recurs potestatiu de reposició contra les mesures cautelars. A les darreries d’agost, reben una notificació de la Conselleria d’Educació, on se’ls fa saber que no podran reincorporar-se al seu lloc de treball com a docents a l’inici del curs.

El 2 de setembre, amb la perspectiva d’una vaga indefinida en coincidència amb l’inici de les classes, se celebra una reunió de la Mesa Sectorial d’Educació. És el punt de partida d’un llarg procés de negociació, destinat a cabar sense resultats. Els representants sindicals demanen la retirada de les sancions disciplinàries imposades als tres directors, però la consellera Camps al·lega que el seu departament “no pot anul·lar” els procediments en curs. No obstant això, matisa, sí que pot accelerar-los, i es compromet a fer-ho així.

Però tres setmanes després, l’Associació de Directors d’Ensenyament Secundari de Menorca (ADESME) denuncia l’incompliment d’aquesta promesa. En una nota publicada el 24 de setembre, asseguren que la consellera no mostra la menor voluntat d’accelerar la tramitació dels expedients disciplinaris, segons es desprèn de la manca de respostes als recursos i al·legacions presentades pels directors –el 26 d’agost, el 16 i el 19 de setembre–, i de la recent contractació de tres professors interins per substituir-los en la docència.

Ens trobam en un dels moments àlgids de la vaga indefinida. El Govern, aïllat i sotmès a intensa pressió social i mediàtica, comença a obrir-se tímidament al diàleg i accepta per primera vegada encetar negociacions amb els comitès de vaga. Com a mostra de bona voluntat, i just abans de començar la primera d’aquestes reunions, celebrada dia 25, s’anuncia als representants sindicals que els tres directors seran readmesos a les seves places de professors. Dos dies més tard, una resolució fa efectiu l’aixecament parcial de la suspensió cautelar, i tots tres es reincorporen a la tasca docent.

Els expedients, mentrestant, continuen el seu itinerari, que no tarda en complicar-se. Inesperadament, l’instructor retira les imputacions inicials, que són substituïdes per unes de noves, la qual cosa equival a tornar a començar de zero el procés. El 29 d’octubre, els directors maonesos reben una notificació, en què se’ls informa d’un canvi en els fets que se’ls imputen. Ara, Rafel Andreu i Jaume Bonet són acusats de votar en el Consell Escolar en contra dels projectes esmenats per Inspecció; i Margalida Seguí, de “deixadesa de funcions”, per no sotmetre la proposta a votació en aquell òrgan, que la rebutjà per assentiment. Així, ja no són imputats per desobediència, sinó que se’ls responsabilitza del rebuig dels consells escolars a unes propostes que, a criteri d’Educació, els directors estarien obligats a votar favorablement, com a representants de l’Estat. La tipificació de les faltes, consegüentment, es rebaixa a greu en els dos primers casos, i a lleu en el tercer.

Passa el temps, i finalment conclou la instrucció dels expedients disciplinaris: poc abans de Nadal, les conclusions del cas estan en mans del cap d’Inspecció. A principis de gener, Margalida Seguí rep una proposta de sanció, que és de deu dies, i en tornar de festes es reincorpora al seu càrrec de directora. Dues setmanes després, el 22 de gener, arriben les propostes de sanció per als seus dos companys, que seran de quinze dies. Tornen a ocupar els seus càrrecs el 3 de febrer, exhaurit el termini legal de manteniment de les mesures cautelars. Dia 7 del mateix mes presenten les darreres al·legacions davant la Conselleria.

Des de llavors, esperen una resolució definitiva.

Ombres i més ombres

Un enfilall d’anomalies processals recorre tota la trajectòria dels tres expedients disciplinaris, de principi a fi. Anomalies o, si es prefereix, maneres d’actuació no ordinàries, que projecten allargades ombres de sospita.

Una nota de premsa d’ADIDE (31 d’agost de 2013) ens descriu el procediment ordinari d’incoació d’expedients. Els inspectors tenen l’obligació “d’informar i de proposar l’obertura d’expedient disciplinari als òrgans directius de la Conselleria” quan observen un comportament que podria ser constitutiu de falta. La responsabilitat de proposar l’obertura correspon als inspectors, mentre que posar en marxa l’expedient i nomenar-ne un instructor, a més de decidir les mesures cautelars, “recau en els òrgans directius de la Conselleria”.

Més clar es mostra Pere Ríos, expresident d’ADIDE i encara membre de la seva directiva:

Cuando vemos una conducta que puede ser constitutiva de falta disciplinaria y hay pruebas, informamos y proponemos la apertura de expediente, los órganos directivos deciden. Normalmente tardan bastantes días en reaccionar. (…) En mayo hice una propuesta de apertura de expediente a un funcionario que hace más de diez años que debería estar incapacitado para la docencia, porque hace cosas que preocupan mucho a los padres, y todavía no se le ha abierto expediente.
(Entrevista a Pere Ríos, Diario de Mallorca, 5 de setembre de 2013)

A més, com ens recorda Jaume March, director de l’IES Marratxí, és habitual que l’inspector de centre practiqui algunes diligències prèvies i investigui els fets, abans d’obrir-se l’expedient (entrevista a l’Ara Balears, 26 de desembre de 2013). Rafel Andreu, director de l’IES Pasqual Calbó, redunda en el mateix argument i ens fa observar que, en aquests casos, abans de procedir a l’obertura se sol demanar alguna documentació i explicacions als interessats (declaracions a l’Ara Balears, 31 de juliol de 2014).

A la llum de tots aquests testimonis, podem observar una llarga sèrie d’elements extraordinaris en la incoació dels expedients disciplinaris als directors dels instituts de Maó:

1. Iniciativa política.

Està perfectament acreditat que, en els tres casos, la intervenció disciplinària va partir directament de l’equip directiu de la Conselleria, al marge del departament d’Inspecció. Així ho prova el comunicat d’ADIDE (31 d’agost de 2013), i ho confirmen declaracions posteriors de Pere Ríos (per exemple, durant la presentació de la nova junta directiva de l’associació, el 13 de maig de 2014). No es tracta per tant d’una decisió tècnica, sinó política.

Els responsables polítics de la Conselleria han actuat, per tant, borant-se el procediment ordinari, que es la proposició dels inspectors. No és aquest un detall sense importància, ja que els membres del cos d’Inspecció, a part de la neutralitat que se’ls pressuposa, són grans coneixedors de la normativa vigent. La seva intervenció dóna al procediment garanties d’objectivitat, que en aquest cas s’han perdut.

I els responsables polítics no són necessàriament funcionaris neutrals, sinó càrrecs de partit, persones de confiança del Govern amb noms i llinatges. En primer terme, el signant de l’obertura dels expedients: Bartomeu Isern, director general de Planificació, Infraestructures Educatives i Recursos Humans. I en segon, el seu immediat superior jeràrquic, i persona ofesa per la suposada “desobediència” dels directors: Guillem Estarellas, secretari autonòmic d’Educació i Cultura.

En aquells moments, la consellera estava de vacances a Menorca, segons pareix.

2. Celeritat insòlita.

Els escrits dels directors es registraren d’entrada a la Conselleria els dies 30 i 31 de juliol. Aquest mateix dia ja se signava l’ordre d’obertura dels expedients, o sigui, en un temps molt inferior a les 24 hores. Un fenomen absolutament extraordinari, si consideram els temps de reacció habituals de la Conselleria en els procediments sancionadors, que es mesuren en setmanes i en mesos.

La celeritat pot ser una virtut, però quan s’ha d’adoptar una decisió d’aquest calat és un vici invalidant. És necessari recaptar informació, assessorar-se, avaluar els fets… En definitiva, madurar la decisió, i això no es pot fer en poques hores.

La precipitació també obra en detriment de l’objectivitat.

3. Omissió de les diligències prèvies.

La pràctica de diligències prèvies és una altra garantia processal que tampoc no s’ha respectat. Ni s’ha recaptat cap tipus d’informació addicional, ni s’han demanat aclariments als interessats, ni se’ls ha requerit cap mena de documentació.

Simplement, un alt càrrec de la Conselleria ha cregut poder encaixar l’actuació dels directors maonesos dins alguna figura tipificada com a punible, i ha procedit directament a l’obertura dels processos sancionadors, botant-se totes les garanties prèvies.

4. Imputació inconsistent.

Inicialment se’ls imputa “desobediència oberta a les ordres o instruccions d’un superior”, acte tipificat com a falta molt greu d’acord amb l’article 95 de la Llei 7/2007, de 12 d’abril, de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic. Però ja hem vist, i està ben documentat, que els tres directors compliren les instruccions del secretari autonòmic respecte de l’elaboració i aprovació dels projectes de TIL: convocaren en temps i forma les respectives CCP i consells escolars, i les hi presentaren una nova proposta, amb les correccions del DIE incorporades. On està, doncs, la desobediència?

S’ha interpretat que aquesta hauria consistit en la negativa a modificar unilateralment els projectes de tractament de llengües dels centres, però, segons comunicà l’associació de directors de Secundària menorquins ADESME, en una nota publicada el 2 agost 2013, “en cap moment s’ha encarregat explícitament als directors i directores la modificació del projecte lingüístic”. Hem de creure que fou així, ja que en cas contrari el secretari autonòmic podria haver vulnerat la llei educativa vigent en aquells moments –la LOE– , que estableix que no són els equips directius, sinó els consells escolars, els òrgans competents per a modificar el projecte lingüístic d’un centre docent.

La prova concloent de la inconsistència d’aquesta primera imputació és el fet que l’instructor l’hagués de retirar poc després, en contradicció amb el criteri dels seus superiors que l’havien introduïda. Llàstima que fos substituïda per unes altres no menys inconsistents, encara que sí més lleugeres.

5. Mesures cautelars no motivades.

Segons Pere Ríos, les mesures cautelars adoptades també tenen un caràcter extraordinari, ja que “difícilment se solen aplicar, només en casos molt extrems, quasi sempre a instàncies de l’inspector i després d’obrir-se l’expedient” (entrevista en el Diario de Mallorca, 5 de setembre de 2013). Aquesta prevenció davant l’adopció de mesures cautelars té la seva raó de ser en la presumpció d’innocència, que s’ha de respectar en tots els processos que puguin concloure en un acte punitiu.

En els processos penals, es prenen mesures preventives per tal d’evitar mals majors, com la destrucció de proves, la possible fugida de l’acusat, o l’alarma social. També en els disciplinaris, només que en aquest cas els mals a evitar solen ser d’una altra natura: per exemple, possibles represàlies contra companys o subordinats, o un greu deteriorament del servei. No és el cas dels instituts maonesos, sinó més aviat al contrari, ja que l’apartament dels directors dels seus càrrecs ha causat greus trastorns en l’organització dels tres centres, i intensa consternació i rebuig en les respectives comunitats educatives.

I en tots els casos, les sancions cautelars són actes de natura excepcional, i precisament per això, quan es dicten, han de ser fefaentment motivades. Aquí, ni s’han motivat fefaentment, ni s’han motivat de cap manera. Simplement, s’han imposat.

6. Mesures cautelars sagnants.

Margalida Seguí ha estat apartada de la funció directiva durant 142 dies; els seus dos companys, durant sis mesos. Tots tres, privats de dos mesos de feina i sou com a docents. A primera vista, les mesures preventives semblen molt desproporcionades respecte dels fets imputats. Però a la vista de la proposta de sanció de l’instructor, de deu dies en el primer cas i quinze en els altres dos, ja no cal parlar de desproporció, sinó d’un greuge sagnant.

La sanció preventiva, ja complida i irreparable, és dotze vegades major que la finalment proposada.

Pel que fa a la fase d’instrucció, tampoc no està exempta d’actuacions poc comunes:

7. Canvi d’imputació.

Després de retirar la insostenible imputació inicial de desobediència, sustent de les severes mesures cautelars adoptades, l’instructor n’esgrimeix una de nova. El canvi en els fets imputats durant el curs de la instrucció és una anomalia processal inacceptable, perquè crea una gran inseguretat jurídica i deixa els acusats en situació d’indefensió. En efecte, tota l’argumentació defensiva elaborada pels tres directors i els seus missers queda a partir d’aquest moment anul·lada, ja que s’havia preparat sobre la base d’uns fets que ara es canvien, juntament amb la seva qualificació.

A més, el canvi posa en evidència la lleugeresa amb què es van incoar els procediments disciplinaris, dictats per l’arbitrarietat, sense un coneixement clar dels fets ni de les seves implicacions disciplinàries, que com veim són nul·les. És difícil no compartir la impressió dels tres perjudicats, que interpreten el canvi com una simple operació de maquillatge per part de la Conselleria, que s’ha vist en un carreró sense sortida i cerca qualsevol excusa “per sortir airosa” (comunicat conjunt dels tres directors maonesos, fet públic el 30 d’octubre de 2013).

8. Segones imputacions inconsistents.

Les noves imputacions –votar en contra dels projectes esmenats per Inspecció, o no sotmetre la proposta a votació en el Consell Escolar- tampoc no tenen gaire recorregut. Els directors, com tot funcionari, estan obligats per llei a votar amb independència, neutralitat i professionalitat; i just per aquest motiu, no necessàriament en el sentit desitjat pels seus superiors jeràrquics. La pretensió de condicionar el seu vot atempta contra la llibertat d’expressió.

En aquest sentit, l’argumentació de Rafel Andreu, en defensa de les seves actuacions, sembla irrebatible:

“Jaume Bonet i jo consideram que no tenim un mandat de l’administració ni un vot obligat en un sentit o altre; la llibertat de vot és inqüestionable, un dret constitucional i professional a la llibertat d’expressió i d’opinió. En el cas de Marga Seguí, el procediment també va ser correcte, el consell escolar va prendre una decisió tal com es fa habitualment en els centres docents”.

(Rafel Andreu, nota publicada el 22 de gener de 2014)

9. Exhauriment del termini de les mesures cautelars.

La proposta de sanció als directors maonesos arriba just en el moment en què s’exhaureix el termini de sis mesos durant els quals, a l’espera d’una resolució de l’expedient, es poden mantenir les mesures cautelars. El fet en si fa sospitar mala fe i acarnissament per part de l’Administració, especialment si consideram que les sancions preventives s’imposaren sobre la base d’unes imputacions de desobediència que l’instructor ja havia retirat l’octubre, és a dir, tres mesos abans. No té justificació possible el manteniment d’unes mesures cautelars després de retirar la imputacions en què se sustentaven.

Finalment, la resolució del cas, encara pendent, ha donat lloc a la darrera anomalia coneguda:

10. Demora injustificada en la resolució.

La instrucció es tancà abans de les festes de Nadal, amb el lliurament de les conclusions i la proposta de sanció per part de l’instructor. Aquesta proposta es comunicà un mes més tard, el 22 de gener, als tres interessats, que registraren les seves darreres al·legacions dins el termini legal, el 7 de febrer.

Corre el mes de setembre, i la Conselleria encara no ha resolt el cas. Sense excusa possible, i a pesar que, des del passat febrer, Margalida Seguí, Jaume Bonet i Rafel Andreu s’han personat cada mes sense falta en la Delegació d’Educació a registrar d’entrada una sol·licitud de resolució immediata dels expedients. A pesar de les interpel·lacions a la consellera en Comissió parlamentària, contestades amb excuses buides –“És important que els expedients es tramitin amb totes les garanties legals”–, evasives –“Res nou els puc dir”– o mentides flagrants, com l’afirmació que els procediments disciplinaris “estan en tràmit administratiu”, formulada quatre mesos després de la cloenda oficial d’aquesta tramitació (declaracions de Joana Maria Camps a la Comissió de Cultura, Educació i Esports, 5 de juny de 2014).

Ombres que il·luminen

El simple relat dels fets relatius al cas deixa bastant malmenada la credibilitat dels representants de la Conselleria d’Educació, i en particular qüestiona la justificació que s’al·legà en el seu dia per obrir els expedients. És el moment, doncs, de preguntar-nos per l’autèntica motivació d’aquest acte administratiu.

Hem de cercar les claus en els deu punts foscos del procediment. En primer lloc, la seva incoació presenta les característiques extraordinàries de celeritat, omissió de diligències prèvies i garanties processals, direcció política, i imposició de severíssimes mesures cautelars. S’hi ha d’afegir l’arbitrarietat de la decisió. Tots aquests ingredients són propis dels rituals exemplaritzants, destinats, més que a sancionar determinades actuacions, a dissuadir els membres d’un col·lectiu de dur-les a terme.

La interpretació és consistent amb el context en què s’emmarquen les intervencions disciplinàries, amb el 91% dels projectes lingüístics dels centres de Secundària bloquejats, i la decisió presa per l’assemblea de directors (3 de juny de 2013) d’ignorar les instruccions enviades el maig pel secretari autonòmic i acollir-se a la literalitat de l’article 20 del Decret de trilingüisme. No hem d’oblidar que els equips directius dels centres es troben des del juny en situació de rebel·lió declarada davant unes instruccions que consideren il·legals i contra les quals han presentat un recurs d’alçada. Un cop fulminant, una intervenció enèrgica sobre aquells que donassin mostres públiques de no doblegar-se, podria evitar que altres directors –per un efecte en cadena– es declarassin també incapacitats per modificar els projectes de TIL, i permetria així reconduir per la via de la por una situació irresoluble –des del punt de vista dels interessos governamentals– per vies legals. Tampoc no hem de perdre de vista que la decisió dels directors maonesos s’emparava en la legislació educativa encara vigent el passat estiu –la LOE.

En qualsevol cas, el cert és que cap altre director de centre educatiu de les Illes gosà seguir les passes dels seus col·legues menorquins. O millor dit, gairebé cap altre director ho va fer, com aviat veurem. I és també cert que, durant aquell estiu, i seguint ordres directes d’Educació, moltes escoles i instituts adoptaren els projectes esmenats per Inspecció i no aprovats pel Consell Escolar. Baixaren les estadístiques de projectes de TIL no conformes, que a final d’any estaven pràcticament reduïts a zero. La Conselleria evità així una situació incòmoda a començament de curs, amb una majoria de centres sense projectes de TIL aprovats, però en canvi s’hi topà amb una clamorosa i llarga vaga, com és ben conegut. Situació que, dit sia de passada, és molt parescuda a la que hem viscut aquest estiu, i que el Departament dirigit per la senyora Camps ha intentat resoldre mitjançant una Resolució (31 de juliol de 2014) que té molts de visos d’il·legalitat. Amb la diferència que, ara, amb els consells escolars despullats de competències per obra de la LOMCE, el protagonisme ha passat als claustres. Però aqueixa és una altra història.

En segon lloc, el fosc origen de la maniobra en els despatxos d’alts càrrecs de confiança del partit governant, unit al seu caràcter exemplaritzant i al acarnissament amb què es mantenen les mesures cautelars fins al límit legal, converteixen l‘obertura i la prolongació artificial dels expedients disciplinaris en un típic acte de persecució política. Volem dir, un acte d’assetjament dels funcionaris indòcils davant consignes de natura política, perpetrat per representants del poder executiu. Una acció de gravetat extrema que atempta contra els fonaments de l’Estat de dret, i que té responsables concrets, amb noms i llinatges.

En tercer lloc, alguns episodis de la història ens permeten observar que els representants de la nostra Administració autonòmica no menteixen prou bé. Abans de llançar algunes afirmacions inversemblants, haurien de fer un pensament i romandre callats. La realitat no sempre és bona d’amagar. Per exemple, la nota de premsa del 31 de juliol de 2013, que anuncia l’obertura dels expedients, també afirma que “la gran majoria” dels centres educatius balears ja han aprovat “el projecte lingüístic adient”. Sis mesos després, quan la Conselleria es veu obligada finalment a donar les dades, resulta que aquesta “majoria”, en la data de referència, es redueix en realitat a poc menys del 41% del total de centres, i amb prou feines arriba al 9% en el cas dels instituts de Secundària. Pitjor sort va tenir la portaveu Núria Riera, que hores després d’haver assegurat que els expedients s’havien obert a proposta del Departament d’Inspecció era desmentida pels propis inspectors. L’incident feu doblement sospitosa l’actitud del Govern, que intentava amagar sense èxit la seva responsabilitat en l’acció disciplinària.

Completem la reconstrucció de l’operació governamental amb la resta de peces. Poc després d’iniciar-se la instrucció, ja entrava en un carreró sense sortida, davant la impossibilitat de sustentar la imputació de desobediència sobre bases sòlides. Però l’Executiu no es podia permetre tancar el cas sense més ni més, ja que això suposaria admetre que s’havien equivocat, o alguna cosa encara pitjor. Així que cercaren per tots els racons de la causa algun motiu, alguna excusa per feble que fos, que permetés mantenir artificialment en vida administrativa uns procediments sancionadors oberts en fals. La trobaren en l’actuació dels directors respecte de les votacions en els consells escolars, una qüestió de menor categoria disciplinària –tan sols constitutiva de falta greu, o lleu–, molt allunyada de la capacitat impactant de la primera imputació –molt greu. Però ja els anava bé, a falta de cosa millor.

I així passà el temps, fins que l’instructor va haver de lliurar les seves conclusions. En aquestes alçades, el passat gener, la cosa s’havia complicat de tal manera que l’acció més natural –tancar el cas amb una resolució definitiva– equivalia a un suïcidi polític. Les víctimes de l’abús havien fet saber la seva intenció de presentar davant el jutge una querella per la vulneració dels seus drets, però no ho podrien fer fins que no es tancàs la via administrativa, per resolució o por prescripció dels expedients. A més, els detalls coneguts del cas donaven consistència a creixents sospites de prevaricació.

No quedava altra opció que la de mantenir oberts els expedients tant com fos possible. A la desesperada. Però llavors, detalls fins aleshores desconeguts, i no menys sorprenents, començaren a obrir-se pas en els diaris.

Expedientar, no expedientar

El passat 10 de juny, tant el Diario de Mallorca com l’Ara Balears publicaven part del contingut de l’acta d’una reunió del Consell Escolar de l’IES Josep Miquel Guàrdia d’Alaior, que demostrava que en aquest centre, l’anterior estiu, s’havia donat una situació idèntica a la dels instituts maonesos.

El Consell Escolar del Josep Miquel Guàrdia aprovà unànimement el 18 de juny de 2013 el projecte TIL del centre d’acord amb l’article 20 del Decret 15/2013. El 26 de juliol, arran de l’informe d’Inspecció i del requeriment del secretari autonòmic demanant canvis en el projecte, es reuní la CCP i acordà, també per unanimitat, no modificar-lo. El mateix dia se celebrà una reunió extraordinària del Consell Escolar, amb el mateix resultat. Segons consta en acta:

Realitzada la votació, el resultat és d’onze vots favorables i cap de contrari a la proposta de la Comissió de Coordinació Pedagògica, o sigui, la de no modificar el projecte”.

A més, els assistents feren constar, “per tal de donar la rellevància que mereix l’acord pres, aprovant per segona vegada l’idèntic projecte de TIL de l’IES Josep Miquel Guàrdia, la unanimitat de tots els estaments representats en el màxim òrgan de govern del nostre institut en la decisió presa” (Ara Balears, 10 de juny de 2013).

Si Francisco Pons Olives, director de l’IES Josep Miquel Guàrdia, conegut militant del Partit Popular i antic alt càrrec sota governs conservadors, votà, igual que els directors maonesos, en contra del projecte de la Conselleria, per què ell no ha estat expedientat per aquest motiu i sí en canvi els seus col·legues de Maó?

Aixó no és tot. El 8 d’agost de 2013 el BOIB publicava una quarta resolució signada per Guillem Estarellas, que ordenava a l’equip directiu de l’IES Biel Martí de Ferreries, en els mateixos termes que als dels centres maonesos, “que a l’inici del curs escolar 2013/2014, apliqui la proposta de projecte presentada davant el DIE, a la qual s’hauran d’haver incorporat les esmenes formulades per dit Departament”. El text reprodueix part d’un escrit sense data, adreçat per la direcció del centre a la Conselleria d’Educació, i que conté un paràgraf idèntic al que costà sancions disciplinàries als seus col·legues de Maó. En aquest paràgraf, el responsable del centre afirma que “no té capacitat legal per dur a terme la proposta de modificació requerida del projecte de tractament integrat de llengües”. O sigui, la mateixa declaració que havia donat origen als expedients de Maó.

Per què no s’expedientà el 31 de juliol de 2013 al director de l’institut de Ferreries, un cas indistingible dels maonesos?

Bé, no tan indistingible, en realitat. Existeix una diferència.

Els tres documents registrats a Educació pels directors maonesos contenen una frase que no és present en el text de Ferreries, justament aquella que diu:

Entenem que les Instruccions del secretari autonòmic ultrapassen el marc del Decret 15/2013, introduint innovacions reglamentàries fora de l’àmbit competencial d’unes instruccions, i que per tant constitueixen un acte administratiu anul·lable.”

Sembla que la frase no agradà gaire al secretari autonòmic, que es veié en la necessitat d’expressar-ne idèntica observació en les altres tres resolucions, signades per ell:

Amb aquest escrit, el director del centre efectua unes valoracions jurídiques que no li corresponen, i que s’aparten del que estableix la normativa vigent.”

(Consideració Primera. Sobre el compliment del Decret 15/2013, i de les Instruccions dictades en la seva aplicació)

Jugà un paper determinant, en la decisió presa pel secretari autonòmic, la descàrrega emocional? Fou el simple desig de reparar l’orgull ferit, i no fredes reflexions estratègiques, el detonant de l’obertura dels expedients? O fou el resultat d’una combinació fortuïta de càlcul i visceralitat? A pesar de l’apariència de sang freda que sol transmetre Gabriel Estarellas, les curioses coincidències i diferències entre els casos de Maó i de Ferreries, que acabam de comentar, no fan aconsellable descartar aquestes hipòtesis.

I bé, per últim, no està tan clar que no fos expedientat també el director de l’IES Biel Martí de Ferreries.

Aquells dies, a pesar de tot, algun alt càrrec de la Conselleria donava mostres d’integritat. Julián Hernández, el delegat d’Educació a Menorca, presentà la dimissió l’endemà mateix de tenir coneixement de l’obertura dels expedients, empegueït davant l’actuació dels seus superiors. Sis mesos després, entrevistat per un periodista de Es Diari de Menorca, faria unes revelacions enigmàtiques, que reproduïm íntegrament:

“¿Pero se va o le echan?

– Me voy yo, mira (enseña el documento por el que presenta su dimisión). Día 31 de julio pasan una serie de cosas… Me comunican que hay cuatro directores de la isla que han sido expedientados.

¿Cuatro?

– Sí, cuatro. El cuarto desapareció por el camino.

El director del IES Biel Martí de Ferreries y se frena por presiones políticas. ¿Me equivoco?

– Yo no digo nada más sobre esto. Solo que otros directores actuaron de forma similar pero…”

(Es Diari de Menorca, 2 de febrer de 2014)

Julián Hernández deixava la frase en suspens.

Quatre resolucions, quatre expedients, tot encaixa. El quart expedient, l’expedient “extraviat”, no pot ser altre que el de Ferreries. Obrir quatre processos sancionadors pel mateix motiu i després fer desaparèixer un dels quatre, això té un nom llarg i desagradable.

Tots els cercles es tanquen. I tots ho fan sobre la mateixa persona. Una persona freda, però susceptible.

La història jutjarà la consellera… i pot ser també ho farà un tribunal de justícia

Joana Maria Camps, durant les seves aparicions públiques, ens obsequia de tant en tant amb frases dignes de figurar en una làpida sepulcral: “La història ens jutjarà”, s’hi compta entre les més repetides per la consellera. És possible que ella ignori que altres persones han utilitzat en el passat la mateixa frase per justificar accions poc edificants, però el que segurament no deu ignorar és que Margalida Seguí, Rafel Andreu i Jaume Bonet no tenen temps d’esperar el veredicte de la història i que estan impacients per acudir als jutjats.

Ho anunciaren així per primera vegada el 31 d’octubre de l’any passat, just després de rebre la notificació sobre el canvi de fets imputats: “Un cop es resolguin els expedients, si no es tanquen per sobreseïment, les vies judicials seran múltiples i diverses”, declarà aquell dia a la premsa Rafel Andreu. Enguany, el 22 de gener, manifestaven que no acceptarien “ni un sol dia de sanció”, ja que no varen cometre cap fet punible, i anunciaven que presentarien una demanda contra el Govern de les Illes Balears per prevaricació, un pic esgotada la via administrativa. El 3 de febrer, reiteraven la seva intenció de dur el cas als tribunals tot d’una que hagués acabat el procés; consideraven que Educació havia prevaricat en expedientar-los, que els seus casos s’havien tramitat d’una manera irregular i s’havia allargat el procés conscientment. Des de llavors, han anat cada mes a la Delegació d’Educació a registrar d’entrada una sol·licitud d’immediata resolució dels expedients. Dia 1 d’agost, acompanyats d’un grup de periodistes, entregaven la sisena sol·licitud de la sèrie. Explicaren que el seu objectiu era tancar aquesta via per poder obrir la via penal contra la Conselleria d’Educació i el Govern de les Illes Balears, i així denunciar “tot el mal” causat sobre les seves persones i els seus respectius instituts. Els expedients, insistiren, es varen obrir de forma arbitrària, ja que d’altres directors pels mateixos fets no foren expedientats.

Avança el setembre. Des de les primeries de l’any, les propostes de resolució jeuen oblidades dins un calaix. Un somni etern? Per als documents és possible, però els procediments administratius no gaudeixen d’aquest privilegi. Els expedients prescriuen als devuit mesos de la seva obertura, i la prescripció significa el tancament de la via administrativa. Això ocorrerà el febrer de 2015, a tres mesos de les eleccions municipals i autonòmiques.

Els indicis de conducta prevaricadora per part dels més alts responsables de la Conselleria en la gestió del cas s’han anat acumulant al llarg d’aquests tretze mesos; són abundants i sòlids. És bastant plausible que els tribunals admetin a tràmit la demanda dels directors maonesos, i que el curs del procés sigui advers als interessos governamentals. El cas desperta gran atenció mediàtica. S’arriscarà el Govern de José Ramón Bauzá a l’obertura d’un nou front judicial en dates tan delicades? O ens sorprendrà amb una mostra d’intel·ligència, procedint a un esclat controlat del cas? Abandonarà els expedients a la prescripció, o retirarà les imputacions, demanarà humilment excuses i indemnitzarà les víctimes d’una injustícia flagrant?

Tal volta, no farà una cosa ni l’altra, perquè existeix una alternativa de mínim cost. El president Bauzá pot evitar la imputació penal de la cúpula d’Educació, simplement… canviant la cúpula d’Educació. Llavors els imputats no seran la consellera i el seu equip, sinò la senyora Camps i els senyors Estarelles i Isern, tres particulars que temps enrere varen ocupar importants càrrecs en el Govern balear, fins que el president decidí prescindir dels seus serveis. Tres cadàvers polítics, un problema resolt.

És possible reparar completament els danys causats als directors maonesos, les seves famílies, els alumnes, pares, mares i professors dels respectius instituts? No, clar que no. Les pèrdues econòmiques sempre es poden reintegrar, però el sofriment patit, les vexacions, les tensions personals i familiars, les incomptables hores invertides en la pròpia defensa, els trastorns en l’organització dels seus centres, són mals irreparables.

El president Bauzá ha adoptat en el cas dels expedients maonesos la pitjor de les estratègies possibles: la fugida cap endavant. Ja s’ha quedat sense excuses. El temps, només el temps, juga ara a favor seu.

Però un dia de febrer, també el temps se li esgotarà. Ell ho sap, no esperarà mans creuades que arribi l’instant fatal. Pot aturar el rellotge, però altres hauran de pagar per això un preu amarg. El preu del servilisme.

 

Anuncis