Files: Tretze Mesos

llibre1

CAPITOL I

No m’imaginava que algun dia em veuria fent això: de detectiu «públic», vull dir. Sona estrany però encara ho és més per a mi. No era aficionat a les novel·les ni res semblant. Tampoc crec donar-ne el perfil. Va ser l’obsessió pel detall i la meva tendència al ginlemon que em varen despertar aquesta afició inesperada. És apassionant el fet de descobrir. «No faig sinó obrir-les, les coses», va dir aquell. Sabia de què parlava.

Tampoc n’era conscient aleshores.

Va ser un dia qualsevol, com qui fulleja el diari. El pa era massa dur per fer torrades i vaig berenar al bar. Som lector compulsiu de diaris. Normalment llegesc molt aviat, passant per damunt. Aquell dia em vaig fixar en unes declaracions del president d’ADESMA, l’associació de directors d’ensenyament secundari de Mallorca: «La Conselleria no s’atreveix a tancar els expedients perquè sap que, a partir d’aquí, hi haurà els corresponents recursos als tribunals». Carai, vaig pensar, encara estan així… Com pot ser?. Res, vaig continuar. 6 de juliol d’un professor. Va ser al vespre, amb el ginlemon, que ho vaig veure clar.

És la millor idea que ha promogut la Conselleria enguany: els gins per l’educació. No els toler amb tònica. Jo, de xoriguer. Fes-ho entendre als cambrers d’avui en dia, això. Idò era al Milán, a fora, recolzat a la paret. El mateix diari. És igual. Vaig tornar a llegir l’entrevista… prevaricava la Conselleria? De fet, aquest era el motiu que al·legaven els directors: s’estava esgotant el termini per encetar el procés penal que els podria imputar abans que acabés la legislatura? Què podria amagar la Conselleria d’Educació?

Al Milán els fan com toca: al meu punt, que jo li dic. Potser va ser això el que em va decidir. A veure què hi ha per aquí. Tiraria d’hemeroteques, d’entrevistes, del que fos, … Quan les coses fan pudor… «posa-hi un poc de llimona», deia ma mare; «cal cercar la veritat», afegia jo. Arxivar-ho tot, fer un seguiment. Deixeu-me que em presenti: Marcel Frog. Professor de Matemàtiques que no en té res d’investigador, o bé, almanco això és el que em pensava.

CAPÍTOL II

Photo 26-09-14 17.44.01L’endemà, com no podia ser d’altra manera, vaig telefonar al meu cosí d’Alabama: – Curtis? Res, ja saps, l’estiu. Poca cosa. Tu? Quan arribes? – Dimecres. Dimecres horabaixa. Em véns a cercar a l’aeroport? No li puc demanar a na Maria … – No passis pena, jo hi vendré. A més, estic impacient per comentar-te una història que em ronda pel cap. Em seràs de gran ajuda. – Sempre que tens alguna història acabam emmerdats. Bé, ja m’ho contaràs…

Vaig passar la setmana a la biblioteca, consultant l’hemeroteca. Com passa el temps. Ja quasi no queden sales de consulta. S’ho estan carregant tot! Calma, Marcel. No et posis nerviós. Tot és una qüestió de temps. Temps i fixar-se en els detalls. Xifres, dades, què està passant aquí?

Vaig haver de començar pel principi. Juny de 2013. Dia 14 l’IES Joan Ramis i, cinc dies més tard, el Cap de Llevant i el Pasqual Calbó i Caldés presenten els seus projectes TIL adaptats a l’article 20 que, segons he entès, permetia «una distribució horària de les llengües objecte d’ensenyament diferent». El secretari, un personatge fosc i misteriós, els remet una instrucció de quedar a disposició d’Inspecció durant el mes de juliol. Dia 24, aquest departament notifica als directors en qüestió que han de refer els seus projectes. Els directors ho fan, però ai!, les Comissions de Coordinació Pedagògica (la LOMQE encara no és vigent i, per tant, són les encarregades d’aprovar el projecte) els rebutgen. Els directors fan la seva feina i remeten la informació a Conselleria. Un petit detall crida la meva atenció: afegeixen que les instruccions del secretari autonòmic «…ultrapassen el marc del Decret…».

A partir d’aquí, ombres i més ombres… a finals de juliol la Conselleria anuncia que s’ha vist obligada a incoar expedient disciplinari als directors i la Consellera Joana Maria Camps, una exagent immobiliària, afirma, segons les seves pròpies declaracions (podrien escriure tot un llibre de les seves declaracions!), que s’ha vist forçada a expedientar-los. Què ha passat als altres centres? Tots tenien el projecte TIL aprovat per Inspecció? Per què la Conselleria no presenta cap dada fins dia 18 de desembre? Per què no posen l’aire condicionat en aquesta biblioteca?

CAPÍTOL III

THE BUTLER

Ombres i més ombres

– No ho veig gens clar, Curtis. Gens. M’hauries d’ajudar. Amaguen qualque cosa, però com que embullen les dades es fa difícil copsar-ho tot.

– Puc mirar si descobresc res… però ja t’avís: no he vengut aquí a fer feina, com pots suposar. Aniré a veure na Jerònia, que està a Conselleria, a mem què puc aclarir.

Els capvespres al Milán són lleugers com els pinyols de les olives que hi serveixen. M’agrada llençar-los a la paperera de davant, d’amagat. Sobretot després del segon gin.

– Home, tenies raó. Tot és molt confús. Dia 30 d’agost, Núria Riera afirma que els expedients els han obert els inspectors, els inspectors ho neguen al dia següent. Es veu que durant les negociacions amb el comitè de vaga es varen comprometre a accelerar-los, ja que no els podien anul·lar. Tot això a principis de setembre. Dia 25 de setembre s’anuncia que els directors seran readmesos i s’aixeca parcialment la suspensió cautelar.

– Idò així, es resol el tema, no?

– Que va! A finals d’octubre, l’instructor dels expedients canvia els fets que se’ls imputen. Tot torna a començar! Ara se’ls acusa de votar en contra a Rafel Andreu i Jaume Bonet, i a Margalida Seguí de «deixadesa de funcions»!

– Efectivament, tot és molt estrany. Sobretot que els inspectors neguin haver obert diligències… és el procediment ordinari.

– Deixa’t de procediments ordinaris. Aquesta gent fa el que vol! Jo de tu aniria alerta. No es tracta només del secretari autonòmic. Qui signa els expedients és el director general: Bartomeu, em sembla. És un Isern, sempre els confonc.

– I l’administradora de finques? No hi pinta res?

– es veu que estava de vacances, a Menorca.

– Menorca, eh? Mmnnn, estrany…

– Tot fa pudor, Marcel. En menys de 24 hores varen obrir els expedients. 24 hores! Estam xerrant de la Conselleria…si per resoldre un recurs es tiren mesos!… anys!. No es varen fer diligències prèvies. Segons Pere Ríos, les mesures cautelars «difícilment se solen aplicar, només en casos molt extrems» i no es va al·legar cap motivació per aplicar-les. Margalida Seguí va estar apartada durant 142 dies i els altres, 6 mesos. Una sanció 12 vegades major que la finalment proposada! Encara passeges el mateix quadern? Quina mania d’apuntar-ho tot.

– Qui era l’instructor dels expedients? Lestrade? Canviar els fets imputats durant una instrucció és una anomalia considerable. Imagina; tota la seva defensa queda anul·lada. Per què deuen haver fet una cosa així? Vaja, s’han acabat les olives. Vols un altre ginlemon?

CAPÍTOL IV

Photo 30-09-14 17.30.55

 

Ombres que il·luminen

Ordre, ordre. Hi manca llum a tot aquest procés. Pot ser que una Conselleria, càrrecs públics, vull dir, actuï de mala fe? En nom de la legalitat, a més! És la mare de totes les injustícies! Si el Govern no fa cas de la llei, què vendrà després?! Tot és molt estrany. La caixera del supermercat m’estava mirant. Dissimula, Marcel. Ops! Ai, sí, duc bossa. No m’ho podia treure del cap: extremada celeritat, omissió de diligències prèvies i garanties processals, direcció política, i imposició de severíssimes mesures cautelars. Si afegim que la decisió és arbitrària i no motivada…sembla un ritual macabre de depuració! O almanco per donar exemple. «Trato ejemplarizante», què s’han cregut aquests! I la cosa no acabava aquí… De fet, la jugada va funcionar: cap altre director de centre educatiu gosà seguir les passes dels seus col·legues menorquins. Ningú més es va declarar incapacitat per modificar el projecte TIL. Ningú més? Potser era una pista. Dades! Dades!
Si es neguen a donar les dades, deu ser per qualque cosa. Vaig tornar a la biblioteca.
31 de juliol de 2013. La mateixa nota de premsa que anuncia l’obertura dels expedients afirma que «la gran majoria» dels centres educatius ja han aprovat «el projecte lingüístic adient». La majoria! A un matemàtic! Vaig tornar a consultar la nota del 18 de desembre: 41% del total dels centres. I a secundària no arriba al 9%! I en diuen majoria quan no ho és! Definitivament, això fa pudor. I encara no eren les 11 del dematí. Em vaig trobar amb el meu cosí al bar Milán, comme d’habitude.
– Tens els ulls vidriosos, Marcel. Ja de bon dematí…
– Que no, Curtis, és el que he descobert. Ah! la supèrbia! Quin escorpí!

CAPÍTOL V

Photo 30-09-14 19.48.17
– Vols dir que ens trobam davant un crim passional?
– No ho sé, Curtis. Estic intentant aclarir-me. Aquest home, el secretari, no sembla ser massa emotiu. Però si no, quina explicació li trobes? Dia 10 de juny, tant el Diario de Mallorca com l’Ara Balears publicaven part del contingut de l’acta d’una reunió del Consell Escolar de l’IES Josep Miquel Guàrdia d’Alaior. Havia passat el mateix!
– El secretari s’havia emocionat?
– Quin doi! El mateix cas: la CCP acorda, per unanimitat, no modificar el seu projecte TIL que estava fet d’acord amb el famós article 20. Unanimitat! Has sentit? «Realitzada la votació, el resultat és d’onze vots favorables i cap de contrari a la proposta de la Comissió de Coordinació Pedagògica». Això implica el director.
– I qui és aquest director? – Ahà, cosinet, aquí tenim la clau, em sembla. El director era Francisco Pons Olives.
-Més? Quin vici. És molt desagradable això que fas de llençar-les a la paperera des d’aquí.
– No, «Pons Olives» és el director d’Alaior.
– Ah, clar. No va tenir un càrrec a l’anterior govern del PP, aquest?
– Efectivament, Curtis. El cas és: per què no se’l va expedientar? Per ser militant del Partit Popular?. A més, dia 8 d’agost una altra ordre del secretari Estarellas ordenava l’equip directiu de l’IES Biel Martí de Ferreries en el mateix sentit, d’obligar-los a incorporar les esmenes formulades pel Departament d’Inspecció. Tampoc no ho feren. Quina diferència hi ha entre els tres directors de Maó i el de Ferreries?
-Potser podríem comparar els documents
– Exacte. Això és el que vaig fer. Vaig agafar els documents i… -Els detalls, els detalls.- l’única diferència era el fragment que m’havia cridat l’atenció de la resposta dels directors de maó: «Entenem que les instruccions del secretari autonòmic ultrapassen el marc del Decret 15/2013». És Guillem Estarellas un esperit sensible que es va veure afectat per les acusacions d’haver-se ultrapassat? Va actuar deixant-se endur per les passions més baixes i alhora més humanes i universals? Aquesta sí que seria bona!

CAPÍTOL VI

Photo 30-09-14 20.50.18
– Estarellas, de fet, contestà als directors de Maó a les tres resolucions signades per ell: «Amb aquest escrit, el director del centre efectua unes valoracions jurídiques que no li corresponen, i que s’aparten del que estableix la normativa vigent»
– Sembla ser que es va picar…
– No ho podem descartar, Curtis. No ho podem descartar. Completem la reconstrucció de l’operació governamental amb la resta de peces. Poc després d’haver-se començat la instrucció, la Conselleria ja entrava en un carreró sense sortida, davant la impossibilitat de sustentar la imputació de desobediència sobre bases sòlides. Però l’executiu no es podia permetre tancar el cas sense més ni més, això suposaria admetre que s’havien equivocat, o alguna cosa encara pitjor… Així que cercaren per tots els racons artificialment en la vida administrativa uns procediments sancionadors oberts en fals. La trobaren en l’actuació dels directors respecte de les votacions en els consells escolars. Una qüestió menor, potser sí, però ja els anava bé, a falta d’alguna cosa millor.
– Així no podien tancar el cas, no? Seria un suïcidi polític. La situació s’havia complicat massa.
– Efectivament, Curtis. De fet, els directors de Maó ja havien fet saber les seves intencions de presentar davant el jutge una querella per la vulneració dels seus drets, tot d’una que es tancàs la via administrativa.
– Sembla que la Consellera té raó quan diu que la història la jutjarà idò…
– És l’única cosa encertada que li he sentit a dir, de fet. Bé, i allò de «noltros hem fet sa passa, ara esperam que se faci una passa al revés». Tot és molt enigmàtic. No creus?
– Potser, però aquest enigma em sembla més aviat resolt. Els directors de maó semblen disposats a tirar endavant. Així ho varen anunciar l’octubre passat i ho varen reiterar el gener, febrer, … cada mes, em sembla. Dia primer d’agost mateix, tornaven a demanar que es tancassin els seus expedients per poder començar la via penal.
– Si tenim en compte que els expedients prescriuen als devuit mesos, no li queda massa temps a la Conselleria. Això és el febrer de 2015. A tres mesos de les eleccions! Estam davant un cas de prevaricació, estimat Curtis. De motivacions fosques i passionals. Ara està per veure què farà el Govern de Jose Ramón Bauzá; s’arriscarà a l’obertura d’un nou front judicial en dates tan delicades? O ens sorprendrà amb una mostra d’intel·ligència, procedint a un esclat controlat del cas? Abandonarà els expedients a la prescripció, o retirarà les imputacions, demanarà humilment excuses i indemnitzarà les víctimes d’una injustícia flagrant? Moltes preguntes, Curtis, moltes preguntes… Un altre ginlemon?

The End

Anuncis